Reconstruir el pacte socialdemòcrata

El Mario ho tenia clar. Tots tres havien acumulat tropes a les seves regions frontereres, però mentre els altres dos es debilitaven, ell havia anat convencent el Toni que no era bo atacar-lo i que se centrés en altres regions. Amb la seva germana Elena havia fet el mateix, però la seva tàctica havia estat més sibil·lina, en va tenir prou amb el xantatge emocional. Al final, va acumular prou tropes i va aprofitar la debilitat de les fronteres dels contendents per atacar-los. Va arrasar.

En el seu brillant llibreLa socialdemocracia,Ludolfo Paramiodestaca un dels elements nuclears dels projectes socialdemòcrates de postguerra: el gran pacte social. Els progressistes de llavors apostaven per la consecució d'un acord sociològic on tres parts (mercat, Estat i classe treballadora, els nostres tres jugadors) amb interessos divergents arribaven a una entesa beneficiosa per a cada un d'ells. Així, en el marc socialdemòcrata, l'Estat assegurava l'estabilitat mitjançant la protecció de la propietat privada i un sistema de drets i prestacions; els mercats quedaven garantits en el seu funcionament i prometien progrés econòmic; els treballadors, en un altre temps compromesos a fer la revolució, hi renunciaven en pro de millores socials immediates.

No obstant, avui dia assistim a l'esquerda del gran pacte social. Un dels jugadors ha sobredimensionat el seu poder i sotmet la resta. Endevinin qui.

Comencem per les obvietats. El mercat mundial de productes financers representa 11 vegades el PIB mundial. Elshedge funds segueixen operant amb nivells de palanquejament mai vistos i els bancs segueixen fent negoci amb la liquiditat barata del BCE i els alts rendiments del deute públic perifèric. Per un altre costat, els estats es troben agenollats, retallats en la seva sobirania més important, la fiscal, i sotmesos a les imposicions d'una ortodòxia de l'austeritat que no només és desigualitària i insolidària, sinó que a més a més és errònia. La classe treballadora, conceptuada romànticament com a tal en virtut de la seva autoconsciència, és avui un concepte mésvintageque representatiu.

Si la balança entre forces socials està desequilibrada en favor d'una, la solució passa per disminuir el poder d'aquesta i augmentar el de les altres. El gran pacte social ha de refer-se, i amb aquesta finalitat ha de seguir assegurant les potencialitats del projecte socialdemòcrata: creixement, igualtat d'oportunitats i seguretat material. Heus aquí algunes idees.

Wall Street necessita ser redimensionat. És urgent posar límit a les pràctiques especulatives, en garantia de l'ordre públic econòmic i per la via d'una regulació omnicomprensiva limitativa d'operacions, productes i operadors. Paral·lelament, urgeix la recuperació de lareal street, l'economia productiva. Cada vegada són més les veus a favor de polítiques de creixement, des de l'òrbita progressista fins a la del liberalisme pragmàtic de l'FMI. Com deia recentmentWolfgang Münchau (Financial Times), ningú pot ser «expert en macroeconomia», «honest» i «defensor de polítiques d'austeritat». Només es poden tenir dues d'aquestes tres categories al mateix temps.

L'Estat, el gran transatlàntic al qual els ciutadans confien la seva seguretat material davant les turbulències del mar dels mercats, ha d'enfortir el seu malparat buc per la via de la fiscalitat progressista

-vegeu el meu articleUna nova política fiscal per a l'esquerra(12/09/11)-. Però a més, seguint en la línia d'enfortir el seu paper,Bo Rothstein(Social Europe Journal) l'encerta a l'emfatitzar un principi bàsic en elpolicy-making del nou Estat del benestar: la universalitat en els serveis públics, a l'estil nòrdic, com a forma d'assegurar alts estàndards de qualitat i finançament suficient.

Al seu torn, la classe treballadora s'ha vist substituïda per pertinences més líquides (un és treballador, sí, però també subjecte polític, consumidor, activista o emissor d'informació), totes englobables dins del concepte de ciutadania. Aquesta opera en múltiples àmbits, i per a cada un es requereixen subestratègies definides. Així, els sindicats han de seguir assumint el seu rol de protecció dels interessos dels treballadors; els partits, optar per l'obertura i el verdader encarrilament de la participació social; els moviments socials, apostar fortament per la seva funció delobbiessectorials. El tema dels mitjans de comunicació mereix una profunda reflexió; en l'actualitat no són representatius en absolut de la diversitat de sensibilitats polítiques, en clar perjudici de l'esquerra.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En definitiva, toca restablir l'equilibri de poders. L'esclat de la pitjor crisi econòmica des del crac del 29 no ha fet res més que fer violentament explícita la destrucció del pacte social, peça fonamental de l'Europa de la postguerra. L'autoria socialdemòcrata d'aquest projecte no imposa sinó la responsabilitat de reconfigurar-lo i assegurar-ne la validesa per al futur. En la partida actual, només el mercat guanya, però es requereix, perquè segueixi havent-hi joc, un reequilibri en les forces dels diferents jugadors socials.

Economista.