Fugir del victimisme

Fa pocs dies, envoltat d'amics, alguns d'ells marroquins o, més ben dit, euromarroquins, recorríem a l'humor per deixar-nos anar i ens vam trobar criticant el paper dels marroquins a Catalunya i, en general, a Espanya. «Només saben demanar més mesquites», va dir un. «T'equivoques», va respondre un altre amb sorna, «depirmis també hi entenen». «Aquest estiu hem ocupat moltes planes de la premsa», va afegir un altre, i va continuar: «El conseller Mena (conseller d'Empresa i Treball,Francesc Xavier Mena) ho ha explicat molt clarament». Segons ell, la majoria dels 9.000 marroquins que cobren la RMI paren la mà des del Marroc.Pilar Rahola va escriure un article en què va tractar d'ingènua (més ben dit, va fer servir la paraula de moda,bonista) la ministra d'Afers Estrangers,Trinidad Jimenez, per haver obert la possibilitat que els marroquins amb permís de residència poguessin votar en les eleccions municipals. 'Milers de persones, amb l'antena de la televisió connectada a Al-Jazira i que no saben ni l'idioma del país, podran votar en els nostres municipis', escrivia. És una mica humiliant haver d'anar-se justificant a cada pas. Ets un fanàtic si no es demostra el contrari. Cosa que en absolut vol dir ser permissius amb els fanàtics. Com diu l'escriptor algeriàBoualem Sansal, ha de quedar clar, una vegada per totes, que l'islamisme és un feixisme totalitari com ho va ser en el seu temps el nazisme. Per aixòPilar Rahola té raó quan diu que molts islamistes es deuen estar fregant les mans. ¿Però creieu que el país no compta amb prou instruments per no permetre que es presenti a les eleccions cap partit que promogui idees de l'islamisme radical?» «Potser no», va dir un altre. «¿No es presenten a les eleccions partits que clarament són xenòfobs? Però, és clar, els immigrants no compten com a ciutadans», va afegir.

Però el més interessant de la conversa va ser que, després de l'humor i de les opinions sobre l'article dePilar Raholai les paraules del consellerMena, vam fer un exercici d'autocrítica que, al meu entendre, és tan necessari com defensar-se dels atacs. Els en faig un breu resum. Mentre que al Marroc estan transitant -lentament, però amb pas ferm fins ara i a un pas més accelerat ara que per fi estem iniciant un verdader canvi als països àrabs- d'una concepció monolítica de la identitat marroquina (àrab, musulmà practicant i nacionalista) a una de més porosa i el carrer bull demanant llibertats individuals i s'ha perdut la por a contrastar les idees amb el sector més conservador (que no només és el dels islamistes) -és a dir, que ja es parla obertament d'un Marroc plural i d'una pluralitat d'opcions de ser marroquí-, aquí veiem com els marroquins es fan visibles només quan demanen mesquites. I, certament, hi ha una bona part de marroquins que es considera a si mateixa la guardiana de l'autenticitat i que jutgen els que no tenim cap necessitat de pertànyer a cap comunitat, almenys de forma acrítica, exigeixen als seus fills una fidelitat a les seves idees conservadores i a la seva concepció monolítica de la identitat i la seva participació ciutadana s'acaba amb l'autorització a la construcció de la mesquita. ¿No hi ha més coses per les quals lluitar? Mesquites, sí. Les necessàries. Però, ¿hem de tenir sempre la religió en el centre de les nostres vides? Podem discrepar sense que cap guardià de la moral ens consideri mals marroquins? La identitat no ha de ser una presó. Engloba tot allò que som. Tot allò que hem viscut.

No anem pel bon camí va ser la con­clu­sió d'aquella nit.

A l'acomiadar-nos vaig pensar que, lluny del que defensaPilar Rahola, la participació ciutadana, amb el dret a vot inclòs, és la millor forma de combatre el comunitarisme. Però, malgrat que les seves opinions i les del consellerMena poden ser ofensives (i considero més greu les del conseller per ser les d'un representant del Govern que ha d'afavorir la no-estigmatització de cap col·lectiu) no ens podem quedar enganxats a elles, i a tantes altres de més clarament xenòfobes, i tancar els ulls a una altra part de la realitat: la manca d'autocrítica. És bo ser conscient que mai no ha estat fàcil ser marroquí a Europa, és bo combatre el discurs reduccionista i ofensiu, però és nefast quedar-se enganxat al paper de víctima. El victimisme genera reaccions infantils i afavoreix una concepció tribal de la identitat. Aleshores és molt fàcil buscar l'aixopluc d'un nosaltres amb qui identificar-se i conformar-se a reduir la pròpia identitat a la caricatura. I, en canvi, les conseqüències d'això poden trigar generacions a esvair-se

Notícies relacionades

Llegir Auster, ara que no hi ha cap altre remei

Repensar, sense abandonar, els eixos verds

Si del que es tracta és de conviure ho hem de fer articulant un discurs que no afavoreixi la segregació en comunitats. Per contradictori que pugui semblar, l'exclusió genera autoexclusió i la humiliació afavoreix la identitat defensiva. Però, per sobre de tot, hi ha l'inconformisme: mai no som víctimes totals.

Psicòleg i escriptor.