La banya del croissant
Quan tanca el teu bar per sempre
Dilluns passat, avui fa una setmana, va tancar per sempre el bar Parramon. A vostès potser no els diu res aquest nom, però el Parra era el bar més important de Manlleu, el poble on vaig néixer i créixer. Segur que durant aquests set dies han passat coses més rellevants, més dignes del comentari universal, però a vegades és inevitable escriure articles com aquest, dictats per l'egoisme. En el fons, l'exercici de recordar un bar on vaig passar moltes hores és un intent desesperat de mantenir-lo viu.
El Parramon havia obert fa més de 60 anys, el 1947, i ara enJaume,el seu propietari, s'ha jubilat. L'últim dia, una colla d'amics que el sovintejaven s'hi van trobar a mitja tarda per fer un últim cafè. M'hauria agradat anar-hi, però era molt lluny i em vaig acontentar fent-li un homenatge a distància: vaig fer un cafè a la mateixa hora. L'endemà em van enviar permailuna foto del comiat. A les cares dels amics hi vaig distingir un gest festiu i alhora de pena, elegíac. No n'hi havia per menys: l'olor i el gust del cafè es tornen irrepetibles, quan el beus sovint en un mateix bar. És com si tot -els gestos del cambrer a la cafetera, la tassa, la barra, la rutina, l'atmosfera del lloc- es confabulés per donar-li aquell gust únic. Aquest era exactament el cas del Parramon.
Algun passavolant potser recordarà el Parramon perquè les seves parets exhibien una esplèndida col·lecció de gerres de cervesa. Era un bar amb caràcter i també era un punt de trobada. Al Parra s'hi jugava a escacs, al billar a tres bandes, que és el bo, i s'hi parlava molt de futbol perquè era la seu de la Penya Barcelonista. EnJaumeescoltava totes les opinions, pacient, i després hi deia la seva, que solia ser la més assenyada. Un dels meus primers records com a culé és quan hi vam celebrar, el 1979, la Recopa de Basilea. El cava corria a dojo. Després aquell instant de felicitat es va repetir moltes vegades i de maneres ben diverses, jugant a cartes, menjant, bevent, veient el futbol amb els amics. Al Parramon s'hi produïa aquella cosa tan literària dels bars amb història: tenen un motor fabulador, que es lubrica amb el pas del temps i que està fet d'anècdotes, discussions, converses, vida social. Hi entres tot sol, per matar una estona, i tot seguit algú t'explica que si això, que si allò, i aviat et trobes arreglant el món. ¿Es pot demanar res més? Sí, un altre cafè, l'últim, i gràcies per tot,Jaume.
