DUES MIRADES
La relliscada de Murdoch
Quan un adult fa una relliscada al mig del carrer, en el moment en què els seus ossos coneixen de primera mà la duresa de l'asfalt, no és estrany que se senti riure a la llunyania alguna criatura. Si el nen està ben educat i té una mica d'autocontrol, intentarà sufocar la riallada. Al cap i a la fi, pensarà, caure no és tan dramàtic. Ell ho fa cada dia. I quan s'espanta, els grans es dediquen a trivialitzar-ho. Li diuen que ja ha passat tot -quan el genoll pelat encara fa molt mal- i l'hi bufen una mica per alleujar la coïssor. I, de passada, deixen anar uns quants microbis a la ferida. Però quan l'ensopegada l'observa un adult, se li dibuixa a la cara un gest d'alarma i corre a ajudar. Sap el perill que suposa una mala caiguda.
La immoralitat deMurdochfinalment ha deixat de tenir gràcia. Fins que l'opinió pública britànica no s'ha vist sacsejada per la interessada utilització de la malaltia d'un nen o del segrest d'una nena i s'ha girat contra el magnat, la policia i els polítics no s'han decidit a plantar-li cara.
Quan els personatges públics semblaven l'únic blanc d'un periodisme gangsterista, les seves ensopegades eren corejades per les riallades del carrer. Només quan els ciutadans han comprès que ells també són víctimes de la falta d'ètica, han deixat d'aplaudir les caigudes alienes. Una esperançadora mostra de maduresa. Per fi.
