Gent corrent

Pablo González M.: "Músics, no ho sé; ciutadans sensibles, sí que ho seran, segur"

3
Es llegeix en minuts
Pablo González M.

Pablo González M. / FERRAN NADEU

-¿On?

-Royal College of Music. Londres.

-¿I què va estudiar?

-Direcció d'Orquestra. Era una especialització.

-Però no viu d'això.

-No. Treballo d'informàtic.

Quan Pablo parla de música i explica per què li agrada i recorda els seus inicis retrocedeix indefectiblement a quan tenia 16 anys i vivia encara a Maracay (Veneçuela) i tots els caps de setmana tocava serenates. «Érem uns quants músics i el que ens agradava era la festa. Amb el pretext de fer serenates anàvem de gresca en gresca». Aquell grup no era estable, no calia, els músics entraven i sortien i una nit Pablo va conèixer Andrés Herrera. Violoncel·lista. D'aquelles trobades que marquen camins.

-Em va impressionar. El violoncel em va impressionar. I un dia li vaig dir: «Ensenya'm a tocar això». I ell: «Doncs vine demà i en parlem». Ens vam veure i m'ho va explicar tot.

-¿Tot?

-Ell estava en el programa.

-Deixi-m'ho escriure sencer. Programa Nacional d'Orquestres Infantils i Juvenils, ¿no?

-Tan famós que és ara i jo llavors ni sabia que existia. ¿Sap què vaig fer després de parlar amb Andrés?

-Què.

-Em vaig comprar un violoncel. Vaig entrar en el programa i vaig començar a rebre classes. I tres mesos després, vaig començar a assajar amb l'orquestra.

-Expliqui'm una mica com funciona. Hi ha diverses orquestres, ¿no?

-Sí, és clar, és un programa nacional. Caracas, Barquisimeto, Valencia i Maracay han estat sempre els nuclis durs. Jo era a Maracay.

-Jo entenc que el programa està dirigit a joves vulnerables, ¿no? Pobres i vulnerables.

-Més o menys. En realitat, és més això: barrejar nens de classes marginals amb nens d'altres classes.

-¿Li va anar bé amb el violoncel?

-El violoncel... El violoncel em fascina. El vaig tocar entre el 1979 i el 1988 a l'orquestra Simón Bolívar, que és l'orquestra, diguem-ne, central, emblemàtica del programa. Però mentrestant vaig estudiar direcció, i aquell any, el 1988, vaig tornar a Maracay, a encarregar-me de l'orquestra d'allà.

-Devia ser dolorós, deixar tot allò.

-Molt. Anar-nos-en va ser una decisió difícil, però Veneçuela ja no era un bon lloc per als nens. Vam venir aquí, a treballar en el que hi hagués. Per sort, jo havia estat a Londres, al Royal, quan estrenaven l'aula d'informàtica musical, i allà vaig aprendre d'ordinadors.

-Però renunciar a la música...

-Doncs no. Va ser arribar i començar a pensar què podia fer, i amb l'ajuda de Fasamcat... Federació d'Associacions Americanes de Catalunya... Bé, doncs amb ells vam crear Músics per la Pau i la Integració, que és una associació... Millor: un espai solidari d'activitats musicals.

-Espai solidari...

-Un lloc per a nens i joves d'escassos i mitjans recursos. Immigrants i catalans. La música és una eina de cohesió social, i sobre aquesta base treballem.

-Com a Veneçuela, ¿no? ¿Què fan, exactament?

-Doncs miri, tenim dos projectes: una coral i una orquestra, l'Orquestra de Cambra Iberoamericana de Catalunya. ¿Sap que al principi no teníem instruments? Al cap d'uns mesos vam aconseguir una subvenció i en vam poder comprar alguns, però al principi no teníem res. ¿Li explico què fèiem?

-Sisplau.

-Instruments de cartró. Els fèiem nosaltres. Perquè els nens sabessin què era sostenir-ne un.

-¿Quan va començar, tot això?

-¿En ferm? El 2004.

-¿I quants nens hi ha ara?

-Un centenar, més o menys.

-N'hi deu haver de tot arreu.

-Més o menys el 30% són nens d'aquí. La resta són immigrants. I hi ha... unes 10 o 12 nacionalitats, em sembla, en total. Músics... No sé si tots seran músics, però ciutadans sensibles, això sí que ho seran, segur.

-Bé. Sembla que ha anat bé.

-Estic satisfet, sí. Entre altres coses perquè ja estem en dos espais, un al Turó de la Peira i un altre a Ciutat Meridiana. La idea és això, tenir el model en diversos espais.

Notícies relacionades

-¿Fan concerts?

-¡I tant que sí! És el que més il·lusió els fa als nois.