¿Una crisi sense sortida?

La crisi econòmica dels anys 70 i primers 80 s'associà a les alces dels preus del petroli relacionades amb la guerra del Yom Kippur (1973) i la revolució de l'Iran (1979). Tanmateix, la principal economia mundial, els Estats Units, ja donava signes d'esgotament a finals dels anys 60: desacceleració del creixement i caiguda de la productivitat del treball i més baixa competitivitat dels seus productes. En el cas de l'URSS, les dificultats venien de més lluny i els efectes de la crisi forçaren des de mitjans dels anys 80 les reformes econòmiques (perestroika) que conduïren a l'economia de mercat i al col·lapse de l'URSS.

El model de creixement econòmic basat en la disponibilitat de primeres matèries i energia barates es ressentí de la desaparició dels imperis colonials i del desgast de l'Estat del benestar. Des del 1973, l'atur i la inflació colpejaren les economies dels països capitalistes més desenvolupats i durant una dècada totes les polítiques econòmiques semblaven abocades al fracàs: la inflació i l'atur s'incrementaren en la mateixa mesura que davallaven les taxes de creixement i les inversions. Finalment, arribà la recuperació de la mà de la globalització dels sistema productiu, de nous sectors basats en tecnologies d'alt valor afegit i d'un fort desenvolupament del sector financer i de les grans multinacionals abocats al mercat mundial en detriment dels mercats nacionals. Però la crisi deixà rastres: atur estructural als països més desenvolupats, subalimentació, deute i pobresa en els menys desenvolupats.

L'economia espanyola presenta aspectes diferencials que dificulten la superació de la crisi. Així, a la Unió Europea a 27, l'atur se situava en el 8,7% l'any 2000. El 2010 la mitjana havia pujat al 10,1%. En aquest mateix període, l'atur passava a Espanya de l'11,1% al 20,1%, màxims absoluts de la Unió Europea. I, una cosa encara més greu, el 2010, Espanya presentava màxims absoluts en atur femení (20,5%; UE-27, 9,6%), atur de joves de menys de 25 anys (41,6%; UE-27, 20,9%) i atur de majors de 25 anys (18,0%; UE-27, 8,3%).

A Catalunya, el degoteig d'empreses que fan fallida no para d'augmentar. L'economia sembla un vell vaixell a la deriva que cada dia s'enfonsa una mica més deixant darrere seu centenars de milers d'aturats sense expectatives de futur. La generació de joves més ben preparada de tota la història es veu abocada a triar entre l'atur, la precarietat laboral o l'emigració. I no és cap consol saber que l'economia catalana presenta un grau d'extraversió important (les exportacions han començat a créixer) o que sorgeixen empreses d'un alt valor afegit, perquè en els dos casos la generació d'ocupació és molt feble, i els efectes sobre el consum interior, també. A més, l'obsessió per la reducció del dèficit no fa sinó aguditzar els efectes de la crisi, ja que, en darrera instància, el que es persegueix es trobar un nou punt d'equilibri a la baixa entre ingressos i despeses públiques. En aquestes circumstàncies reduir el dèficit suposa reduir el consum -i de retruc els ingressos- i malmetre la qualitat de l'Estat del benestar.

Sens dubte que per sortir de l'actual atzucac caldrà fer sacrificis, recuperar els valors de l'esforç i de la feina ben feta, però també s'ha de recuperar un cert sentit ètic de la política. Aquesta no es pot subordinar als interessos dels mercats a costa de la dignitat dels ciutadans. Aquest és el missatge que, més enllà de les proclames alternatives o antisistema, batega darrere de les accions de protesta dels joves: la recuperació de la dignitat i d'un futur negat per la crisi.

La desafecció política es relaciona sovint amb el creixement de l'independentisme. És veritat que hi ha una desafecció respecte a Espanya i a la política espanyola. Però també hi ha una altra desafecció que es relaciona amb el discurs polític. No pas desafecció a la política, com en certa mesura ha demostrat el suport transversal donat a les acampades, sinó al discurs polític dels partits que no estan a l'alçada dels problemes dels ciutadans.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Als EUA, alguns analistes plantegen una reindustrialització del país per incrementar l'ocupació i el consum. Seria desfer el camí traçat des de l'anterior crisi quan les indústries tradicionals -grans consumidores de mà d'obra- foren desplaçades als països emergents mentre la població activa ocupada en el sector terciari passava a ser majoritària en els països més desenvolupats. No crec que caminar enrere sigui cap solució, però sí la reflexió de fons: la política hauria de menar l'economia; l'economia i la política haurien d'estar al servei de les necessitats dels ciutadans. Però som en el món a l'inrevés i és l'economia la que fa caure governs i deixa sense futur els ciutadans. Potser en un món global ja no valen les polítiques locals i es requereix una ètica global que faci renéixer la política al servei dels ciutadans i no pas dels mercats, que ningú sap exactament qui són però que estan aguditzant les diferències i els desequilibris en la distribució de la riquesa fent així del món un lloc més injust, més terrible i més insegur.

Catedràtic d'Història Contemporània de la UB.