Una qüestió d'urbanitat

S óc de la secta dels alienígenes que poden arribar a vomitar davant d'una falta d'ortografia. Ho reconec: sóc capaç d'indicar l'error almaître d'un restaurant o a la mestressa d'una botiga de robes i, quan jo mateix en cometo un i, sense que hi hagi remei, me n'adono, aleshores em maltracto amb cops de cap contra la paret. Això sí, ho faig amb una elegància extrema, sense ànim de violència més enllà de les ferides de l'autoflagel·lació, inevitables. Per pudor, perquè em sembla més polit. És per aquest motiu que em veia incapaç de participar en les acampades dels indignats. Un amic, a qui comento l'assumpte, m'indica que, de la mateixa manera que hi ha comissions de menjar i comissions informàtiques o de tai-txi, hi podria haver comissions de normalització lingüística, amb la qual cosa la meva modesta intervenció contribuiria a l'èxit de la revolta. Potser té raó. Hi tindria feina a cor què vols, sobretot pel que fa als accents i a la utilització dels pronoms febles.

Una nit d'aquestes, però, a prop de la plaça de Catalunya, vaig veure un pasquí que només anava signat per una A encerclada, símbol històric de l'anarquia. M'hi vaig aturar. La redacció era una delícia de català, sòlid i modern; la prosa, àgil i nítida; l'ortografia, impecable. Em vaig reconciliar amb la conjura contra el capital. Ho hem de repetir: la gramàtica no té ideologia. És una simple qüestió d'urbanitat.