L'amor surt a compte (malgrat tot)

Suposo que sobre una afirmació de mínims arribarem ràpidament a un acord: en això de l'amor, és difícil treure'n l'aigua clara. Els registres sentimentals de les diferents persones varien entre si, de vegades de manera notable, i fins i tot els d'una sola persona no es mantenen igual al llarg del temps. A més a més, les valoracions públiques d'una mateixa experiència o d'un mateix comportament experimenten transformacions radicals de tal manera que allò que abans era considerat -pràcticament amb absoluta unanimitat- heroic, bonic, sacrificat o sublim, temps després passa a ser vist sense cap mena de dificultat per una gran majoria com a cursi, ridícul o directament absurd. Posem-ne un exemple ben concret per evitar que ens facin el retret que no anem al gra.

DE VEGADES, la gent experimenta la intensa sensació que, malgrat els profunds canvis culturals que hi ha hagut en les nostres societats i que la fan sentir lleugerament anacrònica o passada de moda, una determinada persona -i només aquella- és la seva parella inevitable, necessària, o sigui, l'home o la dona de la seva vida. ¿Hem de considerar que aquesta sensació, per intensa que sigui, en realitat no té sentit, i que l'única explicació per a la seva persistència és la presència residual de les velles ideologies del passat en l'imaginari col·lectiu? No forçosament. La introducció d'un exemple agafat d'un àmbit completament diferent potser pot servir per aclarir el que pretenc dir.

Si mirem enrere amb un mínim de lucidesa resulta fàcil constatar la distància que ens separa de determinades decisions juvenils en les quals, aparentment, encara estem instal·lats o, si es vol dir d'una altra manera, que van resultar exitoses. Més en concret, quan reconstruïm d'una manera veraç les raons per les quals vam decidir cursar determinats estudis, constatem que pràcticament no tenen cap relació les nostres llunyanes expectatives inicials (habitualment, francament mitificadores) amb el que avui pensem sobre aquells estudis i l'activitat professional que faciliten i, no obstant, no per aquest motiu se'ns ha acudit abandonar aquella professió ni el saber que li correspon.

¿Què va passar? ¿Que vam renunciar a les nostres il·lusions inicials? ¿Que ens vam adonar -per mitjà del principi de realitat- de l'absurditat del nostre juvenil somieig? Massa simple per ser veritat. Més correcte seria dir que vam anar trobant noves raons per continuar en aquest àmbit que se'ns anava mostrant diferent de com l'esperàvem, però no per això menys atractiu. De la mateixa manera, aquesta persona amb qui vam iniciar una relació ja fa temps sens dubte pot haver anat evolucionant -d'altra banda, com nos-altres mateixos també reclamem el dret de poder-ho fer- i hi ha la possibilitat que la nova identitat (o els nous trets de la identitat) que ha anat apareixent amb el temps desperti encara més el nostre interès que la que vam conèixer fa anys.

No hi ha, doncs, amors necessaris, sinó amors que se'ns converteixen en necessaris, perquè la persona estimada se'ns torna imprescindible, perquè ja no som capaços de concebre la vida sense ella. Probablement aquesta és una expectativa que s'ha acabat convertint en disfuncional al sistema, precisament perquè aquell que necessita desesperadament el seu amor ja no necessita res més que la presència del seu estimat per conèixer la felicitat absoluta. Mal assumpte, certament, aquestes reedicions d'allò que es deia que «amb tu, si cal, viurem amb ben poca cosa» en un món que està completament abocat al consumisme i a la productivitat més desfermats, en un món que ha col·locat l'èxit social (identificat amb la riquesa) a la cúspide de la jerarquia de valors i que concep les relacions entre les persones exclusivament en termes de competitivitat.

Que QUEdi clar que no m'integro en el grup dels que, de manera acrítica, consideren revolucionari tot allò (l'amor, en aquest cas) que ha estat reprimit en un moment donat per algun poder. Situant-nos en aquest punt fins i tot es corre el perill de fer lliscar la idea que l'amor és sempre i sota qualsevol circumstància un bé, quan és obvi que en el passat va ser utilitzat de manera reiterada com a instància neutralitzadora (per exemple, a través d'un «estimeu-vos els uns als altres», que significava en molts casos «conformeu-vos amb la situació existent, sense barallar-vos amb els vostres germans per intentar canviar les diferències socials i corregir les sagnants injustícies a què aquestes han donat lloc») de la indignació i de la ràbia davant el mal social.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

En realitat, la raó profunda per la qual l'amor no només constitueix un refugi davant la inclemència de la nostra societat, sinó que, més enllà, impugna l'ordre discursiu existent, la visió del món hegemònica -en definitiva: la racionalitat instrumental dominant-, és perquè és l'única instància que té la seva raó de ser en el compliment conseqüent de la màxima kantiana segons la qual s'ha de considerar l'altre com una finalitat en si mateix i no com un mitjà, en un món en què tot ha quedat desposseït de valor propi. Autor d'Amo, luego existo, i premi

Espasa d'Assaig 2010.