El que està en joc a Líbia

Davant del que passa a Líbia, un pot sentir un cert malestar, ja que és una situació molt complicada en la qual estan en joc tant el principi del dret a l'autodeterminació dels pobles com el de no ingerència en la sobirania de les nacions. El poble libi està patint una de les tiranies més salvatges del món, amb un dirigent malalt, megalòman i patològicament perillós. En una situació normal, aquest home hauria d'estar sota vigilància mèdica. Ara bé, governa amb mà de ferroel seupaís. El poble es va alçar en contra seu, en l'onada de revolució democràtica que està commocionant els pobles àrabs. El tirà va respondre amb canons i metralladores, i va matar milers de civils. Cada dia segueix bombardejant les ciutats insurgents de l'est de Líbia i promet la mort a aquells que volen la democràcia. El seu poder es basa en el tribalisme, i la seva tribu, els Ghadafa, no vol perdre el poder, ja que saben que poden patir el càstig pel seu imperi sense quarter durant els últims 42 anys.

L'ONU, a l'empara de la resolució 1973, va autoritzar la intervenció militar per protegir la població civil. El tirà va fingir acceptar-ho i va demanar l'alto el foc, però va continuar bombardejant els civils. L'OTAN, que va reemplaçar els estats que van emprendre primer la intervenció (Estats Units, França i Gran Bretanya), assegura l'exclusió aèria, però no pot intervenir en terra.

Ara bé, tota l'estratègia del coronalMuamar al-Gaddaficonsisteix a acostar al màxim possible les seves tropes als insurgents, per impedir els atacs dels avions que podrien paralitzar les seves forces.

Al mateix temps, ha demanat a alguns dels seus amics, caps d'estats africans que li deuen tots els diners que els ha prestat i fins i tot la seva pròpia seguretat

-que depèn dels mercenaris subsaharians pagats per ell des de fa dècades-, que proposessin un full de ruta per a la pau. El resultat ja es coneixia abans d'aquest exercici: el tirà acorralat proposa parlar amb els insurgents sobre les reformes a fer, però es nega a deixar el poder i fins i tot pretén recuperar tot el terreny perdut. Els insurgents reafirmen la seva posició: ell i la seva família han de deixar el poder; no volen acceptar-los com a interlocutors en el diàleg. La direcció dels insurgents està ara en mans d'alts oficials de l'Estat Major de l'Exèrcit deGaddafique no pertanyen en absolut a la seva tribu. Es tracta d'una situació bloquejada, i la solució ara no pot ser cap altra que la derrota d'un o altre bàndol.

Ara bé, els insurgents no han de ser derrotats, ja que això constituiria una catàstrofe per al procés d'alliberament que s'ha posat en marxa al món àrab en contra de les dictadures. És molt significativa la situació a Síria: en aquest país es pot veure que ni els Estats Units ni la UE s'estan queixant del bany de sang que la tribu deBaixar al-Assadestà provocant. El món àrab està dominat des de mitjans del segle passat per aquestes dictadures militars i tribals, sempre còmplices del pitjor; han fet d'aquest món un dels més castigats, i han donat a l'integrisme islàmic un paper indegut en la vida d'aquests pobles.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els que lluiten per la democràcia, quan se subleven en contra del despotisme, necessiten ajuda. Evidentment, cal respectar el principi de no ingerència. Però això no significa impedir la solidaritat amb els que defensen la llibertat i el lliure exercici de la sobirania popular. La veritat és que avui és la dictadura tribal de Gaddafi, d'Assad,la que s'oposa al lliure exercici de la sobirania popular. Si no és acceptable enviar-hi soldats per ajudar els pobles, és imprescindible en canvi subministrar-los armes, metges i aliments als insurgents. Ells són els que han de vèncer. És massa tard per vacil·lar en el cas libi. La comunitat internacional no pot permetre al tirà sortir del forat en el qual s'ha ficat. Moralment, seria un gran desastre abandonar els insurgents.

Alguns comparen la situació actual a la que va viureSaddam Hussein.És un gravíssim error. Sense recolzar maiHussein, que també era un dictador, vam condemnar en el seu moment la intervenció perquè era una mera excusa per apoderar-se del petroli de l'Iraq i destrossar un dels països més seculars del món àrab, que havia respectat les resolucions de l'ONU. Era una agressió imperialista en el sentit pur de la paraula, dirigida per unGeorge Bushintegrista, mentider i fanàtic. Líbia és una altra cosa. El futur deGaddafii la seva família és senzill: o bé ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional o bé ser-ho a Líbia per alta traïció. La revolució democràtica àrab tan sols acaba de començar. El seu recorregut estarà sembrat d'obstacles, de fracassos i de victòries fràgils, però el procés global és imparable, ja que encarna la marxa dels pobles cap a la seva autodeterminació i la seva llibertat. Politòleg i assagista.