L'Europa penal de l'acord franco-alemany

L'acord franco-alemany del 5 de desembre, que té com a objectiu proclamat la salvació de l'euro, sembra en realitat els gèrmens de la dissociació en cercles dins d'Europa. Preparat a partir de negociacions entre els dos socis, i prenent en compte primer els seus interessos respectius, el presenten als 27 països sense alternatives possibles. El president de França,Nicolas Sarkozy,ho va dir clarament: els que no accepten els termes deldealfranco-alemany podensortird'Europa.Sarkozypensa evidentment en la Gran Bretanya. Merkozy proposa cinc mesures, suposadament imprescindibles, per afrontar la crisi: sancionar els països que tinguin un dèficit superior al 3% del PIB; adoptar obligatòriament la regla d'or del no dèficit en les constitucions nacionals; protegir els inversors privats en cas d'insolvència de l'Estat (cas grec); crear un nou mecanisme europeu d'estabilitat permanent, en lloc de l'actual fons de rescat europeu provisional; organitzar una trobada mensual dels caps d'Estat i de govern, «focalitzada sobre la necessitat d'ajudar al creixement de la zona euro».

La cimera de Brussel·les ha d'adoptar aquest acord. PerSarkozy,aquest acord amb Alemanya té una funció política interna òbvia: li servirà per obligar l'esquerra francesa a prendre una posició o a favor o en contra. A favor, li permetrà presentar-se com el salvador d'Europa; en contra, li donarà la possibilitat, durant la campanya electoral presidencial, d'acusar l'esquerra de ser responsable de la crisi europea.

Per la cancellera alemanya,Angela Merkel,l'acord és un senyal dirigit als mercats financers, demostra la seva voluntat d'establir una disciplina fiscal de ferro dins de la zona euro i, sobretot, crea de fet la possibilitat de sortida de la Unió per als que no puguin respectar aquesta disciplina. No sabem quines en seran les conseqüències per als que no podran complir-ho; tampoc si és realista una reunió mensual dels caps d'Estat i de Govern, i encara menys si el nou mecanisme de rescat tindrà capacitats financeres per poder afrontar les enormes necessitats dels cinc països en crisi greu (Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia, Irlanda): l'actual fons de rescat disposa de 250.000 milions d'euros quan el deute d'aquests cinc països supera els… ¡3,4 bilions d'euros!

Unió a sis o a vuit

Notícies relacionades

Un Nadal auster

La batalla pel nou tractat posa Cameron entre l'espasa i la paret

Veurem molt ràpidament si aquest acord ha pogut calmar els mercats financers o si es tracta, en realitat, per part d'Alemanya i França, de preparar el replegament sobre una Europa reduïda a sis (Alemanya, França, Països Baixos, Luxemburg, Finlàndia i Àustria) o a vuit, amb Itàlia i Espanya. Perquè és obvi que Grècia i Portugal no poden suportar aquesta política disciplinària a mitjà termini. L'objectiu d'Alemanya és preparar-se per acollir els països del nord i de l'est d'Europa (Polònia i Hongria) capaços, una vegada acabades les privatitzacions de les seves economies, d'entrar en l'òrbita alemanya. Es tracta d'una estratègia d'hegemonia alemanya, recolzada per raons diferents per França, que supera el mer projecte de solucionar la crisi actual del deute. Alemanya aprofita la situació per imposar a la resta dels socis les seves regles de joc. És el preu que han de pagar els que, creient-se que construien una Europa federal, van establir les bases de la dominació d'Alemanya sobre el continent.

Helmut Schmidt,l'excanceller alemany, acaba d'atacar la política ultraconservadora deMerkel,recordant-li que els «excedents d'Alemanya (200.000 milions el 2011) són els dèficits dels nostres socis europeus». És a dir, que Alemanya es beneficia de les pèrdues dels països europeus. El fet més greu és que l'ultimàtum presentat per Merkozy als països de la Unió no soluciona el problema de fons, que no és de deute, sinó de creixement i d'ocupació. Alemanya no vol que el Banc Central Europeu ajudi els països en crisi, no vol que els bancs privats paguin per la seva política irresponsable d'aquests deu últims anys. Prova que, en vista de la debilitat de l'esquerra europea, els governs conservadors, amb la punta de llança franco-alemanya, treballen en aquests moments més per als mercats financers que per als pobles. L'Europa del mercat sense solidaritat ja la tenim; ara ve l'Europa penal.