L'ONU ha d'assumir les seves responsabilitats

La caiguda, per fi, deGaddafiés una notícia magnífica per al desenvolupament de la revolució democràtica als països àrabs. Ningú plorarà elNerólibi. Els que van tenir la mala sort de creuar-se amb ell, per motius diplomàtics o de política, guarden, com jo, el record d'un home cínic, megalòman, amb qui no es podia dialogar perquè no escoltava i repetia un monòleg permanent amb si mateix. Militar inculte, va adoptar totes les ideologies a la vegada: va ser nacionalista, islamista, socialista, arabista, africanista, i més encara: ¡es va proclamar rei d'Àfrica! Amb els seus fills, representava la versió moderna d'un sàtrapa.

Ara comença el més difícil per al poble libi. Per primera vegada, igual que la resta de pobles àrabs que van derrotar els seus dictadors, els libis hauran d'aprendre la democràcia i la república. Serà molt difícil, perquè el país està destrossat no només econòmicament, sinó també mentalment. Les forces conservadores són dominants, el tribalisme és la llei i la cultura de la violència està molt arrelada. El país corre un risc molt important de secessió, i les forces radicals religioses poden desbordar el marc democràtic. Perquè una de les característiques d'aquesta sublevació popular és que els islamistes van tenir un paper important en la lluita contra el tirà i la seva família. El país es pot enfonsar en el caos. Seria terrible per a l'exemplaritat del procés democràtic en el món àrab; pitjor que totes les dictadures. Doncs la democràcia ha de tenir èxit: és la condiciósine qua nonde la seva ampliació a la resta del món àrab.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

La revolució líbia s'ha fet amb l'ajuda de l'OTAN, i sota el suport de l'ONU. D'aquí ve una conseqüència imperativa per a la comunitat internacional: l'ONU ha d'enviar a Líbia soldats per vigilar el procés de transició a la democràcia, per protegir les possibles víctimes de les venjances, per assegurar el pas cap a l'organització d'una assemblea constituent que haurà de definir el tipus d'organització institucional del país. Aquesta intervenció de l'ONU seria lògica, perquè l'ONU ja és un element del conflicte intern libi.

No cal subratllar aquí que més val l'ONU a Líbia que tropes de les potències que van organitzar la intervenció militar. El perill és evident: Líbia es pot transformar en un camp de batalla sagnant o en un país neocolonial sota el comandament d'alguns governs europeus o dels Estats Units. El petroli libi té un paper clau en l'equilibri estratègic mundial, i són molts els poders que el miren amb enveja. La intervenció de l'ONU, en canvi, ha d'assegurar la independència del país, enfortir el procés democràtic i afavorir la reconciliació nacional, fins i tot amb les forces que han donat suport aGaddafi.Per descomptat, tots els culpables de crims han de ser arrestats i jutjats, però dins del marc de la llei. La primera prova per a la democràcia serà precisament demostrar la seva capacitat d'evitar el bany de sang que pot resultar de la caiguda del règim odiat. Seria greu, i l'última i nefasta victòria deGaddafi.