Atur, emergència de salut pública

L'última gran crisi del capitalisme, generada i aprofitada per banquers, grans empresaris i governs conservadors, ha augmentat la desigualtat, la pobresa i la desocupació al món, on actualment hi ha una gran quantitat de població desprotegida. Dels més de 205 milions d'aturats, només el 13% tenen protecció social, i només una de cada cinc persones accedeix a una pensió i a la protecció de la salut. A Espanya, uns quants anys de profunda crisi han fet empitjorar dramàticament i desigualment la des-ocupació, la més alta dels països rics. Les xifres ho diuen gairebé tot: Espanya ha generat un de cada 20 nous aturats al món. Des del 2007 s'ha passat d'1,7 a 4,7 milions d'aturats (del 8% a més del 20% de la població activa) i ha afectat més els joves (43%), els immigrants (més del 30%) i les classes socials pobres amb menys educació (43% en analfabets i 30% amb educació primària davant de l'11,7% i el 2% en aquells que tenen educació superior o doctorats). En 1,3 milions de llars ningú té feina, hi ha un milió d'aturats de llarga durada (més de dos anys), i 1,5 milions d'aturats sense ingressos.

Encara que molt menys visible que un terratrèmol o una inundació de grans proporcions, el brutal impacte de l'atur sobre la vida i la salut de la població comporta una situació que es pot qualificar d'emergència nacional. L'atur produeix una incomptable cascada d'efectes que incideixen sobre molts aspectes quotidians. La inseguretat d'aturats i treballadors incrementa la desesperança i la por, la xenofòbia i la violència. L'amenaça de quedar-se sense feina es converteix en un mecanisme disciplinari i de pressió sobre la classe treballadora, que augmenta a mesura que creix la desocupació. L'atur paralitza carreres professionals, redueix l'autoestima, genera estrès psicològic i nombrosos riscos que perjudiquen la salut. Augmenta la probabilitat d'emmalaltir, tenir problemes d'ansietat o depressió (tres vegades més que en els que treballen), enganxar-se a drogues com l'alcohol o el tabac, morir prematurament o suïcidar-se.

Els problemes empitjoren a les famílies obreres, els pobres i les mares soles amb fills. En els aturats sense subsidi, per exemple, els problemes de salut mental es multipliquen per tres si són professionals i per set si són obrers, uns riscos que es redueixen molt quan hi ha ajudes. Darrere de cada dada, s'amaga un invisible reguitzell d'històries vitals plenes de desesperació, lluita i dolor: «Estic sense feina i pago un préstec hipotecari, si deixo de cobrar em prendran el pis, no vull ni pensar-ho»; «Sóc una mare de 35 anys desesperada, en poc temps em veig al carrer i sense res, tinc una filla de 13 anys a la qual no puc oferir res»; «A casa hi vivim vuit persones, amb tres nens, només n'hi ha una que treballa i no entren ingressos, estic disposat a robar si cal per tirar endavant la meva família»; «Un dia d'aquests faré una bogeria si això no s'arregla»…

Els efectes de la desocupació sobre la societat i la salut pública són la punta de l'iceberg d'altres condicions d'ocupació. Juntament amb els desocupats oficials hi ha aturats encoberts (que deixen de buscar feina), subempleats (que volen treballar més hores o busquen una feina més regular), múltiples formes d'autoocupació marginal i treball informal (activitats laborals remunerades sense cotitzar a la Seguretat Social de les quals es beneficien empresaris sense escrúpols) i la precarietat laboral (assalariats insegurs amb salaris baixos, alta vulnerabilitat, escassa protecció i drets i incapacitat d'exercir-los). A diferència de l'atur, els indicadors d'aquestes feines són molt menys precisos o no existeixen. Per exemple, l'elevada xifra de contractes temporals (25%) no reflecteixen la situació real de precarietat laboral que es distribueix desigualment (90% en dones obreres immigrants joves, per 20% en homes professionals espanyols més grans de 30 anys). La precarietat, o treballar intermitentment amb períodes d'atur i precarietat, fa malbé la salut: com més dolenta és la situació laboral, pitjor és la salut.

Les polítiques neoliberals que flexibilitzen una suposada rigidesa laboral, retallen serveis públics i debiliten la negociació col·lectiva i la protecció social, creen inseguretat en els treballadors cosa que els força a ser submisos i acceptar l'explotació. Un Estat del benestar mereixedor d'aquest nom ha de tenir polítiques de protecció social que permetin viure dignament i amb bona salut. El devastador impacte de la desocupació i la precarietat requereixen fer amb urgència polítiques fiscals progressives i redistributives que permetin millorar la protecció social. Instaurar una renda bàsica universal no condicionada, per exemple, reduiria la pobresa (nou milions de pobres; 650.000 d'ells amb menys de 250 euros al mes), desmercantilitzaria les relacions laborals i augmentaria el poder de negociació d'uns treballadors que no haurien d'acceptar feines degradants, injustes i perilloses. Sense polítiques com aquestes, milions de persones seguiran pagant els efectes de la crisi amb la seva salut i la seva vida. També firma l'article Carles Muntanner.

Membres del Grup d'Investigació

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

en Desigualtats en Salut

(GREDS-EMCONET, UPF).