El fragment i el quadro

Al llarg de la seva etapa com a director d'EL PERIODICO, Rafael Nadal va conèixer polítics i hi va tenir moments d'intimitat, de confessions, moments per comprovar com rere el gest imperceptible - la mirada, el silenci, la paraula-

s'amaga una enciclopèdia en miniatura de la seva interioritat. Sabem com són - i ens ho explica al llibre Els mandarins - gràcies a l'observació atenta del periodista i a la voluntat de descriure'ls no pas a través de la grandiloqüència sinó del detall. Less is more, va dir Mies van der Rohe, i aquí també funciona la màxima. Una pastilla mínima que produeix efectes devastadors. Recordo que el personatge que interpretava Alan Alda a Delictes i faltes formulava una equivalència rotunda. Deia que comèdia és igual a tragèdia més temps. Nadal no parla de tragèdies sinó de misèries de la vida política i social, i tampoc no deixa passar gaire temps però sí que aplica la idea de la distància, de l'allunyament, la mirada escèptica de l'observador. De tot plegat, n'extreu una comèdia de costums que és plena de tics, de gags, de desconegudes mancances, on els poderosos esdevenen personatges, a vegades, simpàtics; quasi sempre còmics. En tot moment, despullats de les seves vestidures. Com deia Kundera, sabem més pel que riem que no pas pel que pensem. Aquests mandarins, que ens fan esbossar un somriure, ens informen també de la realitat on vivim. Percebem, amb la pulcritud del fragment, la totalitat del quadre.