Islam i democràcia

Amb motiu de les revolucions, revoltes i manifestacions que agiten tot el món àrab s'ha revifat la vella polèmica sobre la compatibilitat de l'islam amb la democràcia. És difícil preveure amb certesa quin serà el futur de l'articulació política a Tunísia, Egipte i Líbia, després de la cruel barbàrie deGaddafi, o per on aniran les convulsions que sacsegen altres països musulmans. Segur que evolucionaran de forma diferent, però alguns apostaran, ja estan apostant, per institucions democràtiques per les quals circuli amb llibertat la voluntat popular.

Els autòcrates enderrocats invocaven l'islam per mantenir les seves dictadures i proclamar que eren els murs de contenció enfront del radicalisme violent de franquícies com la d'Al-Qaida deBin Laden.És cert que en els últims 20 anys va donar la cara una islamització amb cara d'extremada violència. A aquests grups fanàtics es van unir molts joves carregats de frustracions que buscaven una identitat on realitzar el seu alliberament. Aquest corrent encara perviu i segueix arrossegant, encara que segons experts molt autoritzats, cada vegada menys.

Si analitzem la filosofia dels nous rebels àrabs, trobem que, per primera vegada, les masses d'aquests països han sortit al carrer cridant la paraula llibertat. Basen les seves esperances de desenvolupament econòmic i social en la idea d'una convivència lliure en la qual és freqüent el qualificatiu de democràtica. Aquesta és la idea dominant dels seus escrits a la xarxa. Les masses àrabs han poblat amb freqüència els carrers i les places cridant les seves còleres contra les agressions d'Occident, ja sigui per les caricatures deMahomao per la invasió de l'Iraq, contra l'imperialisme dels Estats Units o contra les agressions d'Israel als palestins. No sé si apareixeran invocacions a l'islam en el futur, però fins ara no han aparegut com a base ideològica, encara que alguns resessin ritualment les seves oracions amb visible fervor.

En aquest paisatge, és lògic que salti la pregunta i sorgeixi el debat sobre la viabilitat democràtica en una societat islàmica. Els ardents defensors del no, que no és compatible l'islam amb la democràcia, ho argumenten afirmant que la revelació continguda a l'Alcorà i en els hadits del Profeta ordenen minuciosament la vida dels musulmans i han de viure en la submissió a Déu.

La mateixa submissió exigeixen els llibres revelats de les altres dues religions monoteistes, la jueva i la cristiana. Encara que convé dir que en els llibres sagrats de les tres religions monoteistes, així com en els de les altres grans religions, passa com en els grans magatzems, es poden trobar cites per a tot, per defensar la pau i per defensar la guerra, per a la tolerància i per a la intransigència. Els déus únics és lògic que siguin gelosos amb els seus possibles rivals. L'hi va dir Jahvè aMoisèsamb absoluta claredat en el llibre de l'Èxode:«No tindràs altres déus rivals meus, sóc un Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills, néts i besnéts quan m'avorreixen». No hi ha llibre més exigent ordenant la vida dels seus creients que elLevític.La submissió a Jahvè és l'exigència bàsica de tots els escrits de l'Antic Testament. Malgrat aquestes amenaces, a finals del segle XIX, el periodista jueuTheodor Herzlcrea el sionisme, un moviment laic que va tenir una bona acollida en el modern Estat d'Israel. Un Estat amb moltes arestes criticables, però ningú posa en dubte que sigui un Estat democràtic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El cristianisme, en la seva formulació més nombrosa, la catòlica, ha tingut unes relacions tempestuoses amb la democràcia i el pensament liberal. En el procés històric, la democràcia que podem qualificar de moderna és una formulació relativament recent que parteix dels pensadors de l'Enciclopèdia i de la revolució francesa, i l'Església va trigar a resignar-se a reconèixer-la. Els papes comPius IX, en el manifestSyllabus reforçat per l'encíclicaQuanta cura,iPius X,en l'encíclicaPascendi,van condemnar de manera contundent el liberalisme, i la separació de l'Església i l'Estat. Defensaven un Estat sotmès a l'Església. Fins a Joan XXIII, aquest va ser el corrent dominant. I encara queden notables residus. Vegeu els escrits de la Conferència Episcopal Espanyola sobre algunes de les nostres lleis democràtiques. És una innegable realitat històrica que bona part de la jerarquia catòlica se sentia més còmoda amb la dictadura deFranco que amb la democràcia deZapatero.

Després deL que acabo d'assenyalar, és lògic sostenir que, igual que va passar amb els altres dos monoteismes, també es produeixi això en el món musulmà, i que els corrents alliberadors de certs dogmatismes deixin pas a una societat civil que pot creure o no, però on l'ordre polític es construeixi amb independència de l'orde religiós. Són molts els pensadors musulmans que, com el diplomàtic i escriptor pakistanèsHussain Haqqabi,defensen que ha arribat l'hora que això comenci a passar. El procés serà llarg. Periodista.