Amb menys de dos euros al dia

Egipte. Un milió de quilòmetres quadrats. Vuitanta milions d'habitants. Més de la meitat de la seva població viu amb menys de dos euros al dia. Sistema republicà adulterat. Dictadura ferotge. El 4 de juny del 2009,Barack Obama va visitar oficialment el país, un dels seus principals aliats a la zona. I alguna cosa del que ha passat aquest cap de setmana històric a Egipte, amb la caiguda deHosni Mubàrakdesprés de tres dècades de poder absolut, consentit, per cert, per Occident, devia intuir el president dels Estats Units quan, des del Caire mateix, va llançar al món àrab un missatge en defensa de la democràcia, la llibertat i la dignitat de les persones. «Els governs que defensen els drets humans són més estables, tenen més èxit i són més segurs», va afirmar.

Va ser un missatge atrevit, tenint en compte que anava dirigit a la vintena de països que formen la Lliga Àrab, en què ni un sol dels seus membres s'assembla ni per casualitat a una democràcia homologable a qualsevol de les occidentals. Aquell missatge es va perdre aparentment en l'èter aràbic. No es va tornar a parlar de democràcia, ni de transicions pacifiques. Es va imposar un silenci mortal, fruit d'aquella hipocresia de les relacions internacionals, on els interessos estratègics militars i econòmics prevalen per sobre el respecte als drets humans.

Però el missatge no va caure en sac foradat, davant la més que probable incredulitat del mateixObama.Al final, gairebé dos anys després d'aquell discurs, per sorpresa, sense planificacions prèvies, el poble egipci, i només el poble egipci, sense líders al capdavant que l'arenguessin, fart i desesperat de la seva extrema pobresa i de la falta de llibertats, ha aconseguit, amb les seves revoltes populars, pacífiques i tenaces, enderrocar el dictador. I Occident, que va intuir el principi del final d'aquesta història, s'ha afanyat a proclamar la necessitat d'una transició d'Egipte a la democràcia, expiant així la seva desencertada postura d'haver patrocinat durant dècades un règim detestable sota l'excusa del seu paper de contenció del terrorisme gihadista.

Els Estats Units i Europa ja no poden girar l'esquena a aquesta revolució, que tant de bo sigui pacífica, i tenen ara mateix una enorme responsabilitat amb el país de les piràmides i amb el món àrab en general. Han de recolzar sense recels, i no només pel paper estratègic mundial del canal de Suez, el camí que condueix d'una dictadura despòtica a una democràcia real. No serà fàcil. No oblidem que Egipte, malgrat tot el que ha passat, continua sent una dictadura militar que funciona ininterrompudament des de la caiguda, el 1952, de l'últim monarca titella dels britànics. IMubàrak ha encapçalat tres dècades caracteritzades per una brutal esterilització de qualsevol dissidència política o ideològica.

La persona que ha agafat ara les regnes de l'Exèrcit i el responsable, en teoria, d'encarrilar la suposada transició a un sistema democràtic és el generalTantaui, un íntim col·laborador deMubàraki, per tant, coresponsable del potent aparell repressiu de l'Estat autocràtic egipci. Si bé també és cert que durant les revoltes populars ha actuat amb la màxima intel·ligència, aparentant entendre les exigències del poble.

Aquest paper predominant de l'Exèrcit egipci, acostumat a tutelar el país en tots els àmbits, juntament amb la castració política que ha conduït a la gairebé total desarticulació de la societat civil, dificultarà qualsevol sortida pactada. Però, sigui com sigui, Egipte requereix una revolució tranquil·la, una transició democràtica que passa indefectiblement per la unitat de tots els opositors, des dels seguidors del premi Nobel de la pauMohammad al-Baradei fins als Germans Musulmans. Entre tots -inclosos els militars- necessiten teixir una nova societat que serveixi de referència a tot el món àrab. Els egipcis, naturalment, ho poden aconseguir i tots els països civilitzats que han transigit injustificadament amb les dictadures àrabs durant massa temps hi han

d'ajudar.

Occident ha de fer aquesta vegada molt bé la seva feina, perquè la metxa que es va encendre a Tunísia, amb la desesperada immolació d'un venedor ambulant, és més que probable que incendiï tot el món àrab -22 països- i que des del veí Egipte es propagui a tota la regió MENA (segons les seves sigles en anglès) integrada pel nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. Els 350 milions d'àrabs no només no han pogut recollir els beneficis de la globalització, sinó que s'enfronten a una forçada modernització plena de reptes

complicats.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Un estudi del Fons Monetari Internacional (FMI) posa en xifres la magnitud de l'esforç que MENA ha de portar a terme abans del 2020: crear 18 milions de nous llocs de treball, cosa que només serà possible amb un creixement econòmic elevat i sostenible i un augment del nivell de renda. Tal com he escrit al començament, només a Egipte, la meitat de la població, uns 40 milions de persones, sobreviu amb menys de dos euros diaris. A molts països àrabs la situació és pitjor. Al final, tot s'entén.

Periodista.