«Estic immòbil, sense fer res, fent-ho tot»

-¿És un model de perfecció?

-No, no. De fet, era reticent a entrar en aquest món perquè creia que per ser model havies de tenir un cos apol·lini, i jo sóc prim i no sóc alt. Diria que estic començant a estimar-me. Fer de model m'ha fet tenir més consciència del meu cos.

-Llavors, ¿què els dóna?

-¡Presència! Cada posició és una fotografia que està viva... Encara que li diré que aquest és un món en què gairebé el 95% són dones. A vegades estic posant, entra un alumne, i al veure que sóc un home, se'n va.

-A l'antiga Grècia això no passava.

-Les dones tenen més corbes i uns cabells llargs que donen joc. Jo intento trencar l'estereotip del mascle jugant amb el masculí i el femení. Li dono vida al model. Si no, només seria carn i ossos. Ara fins i tot estudio anatomia, per entendre què moc quan faig un posat en què transmeto emocions.

-¿Quant de temps aguanta així, transmetent?

-He arribat a estar tres hores, amb descansos de cinc minuts.

-Una proesa.

-Per a mi és un exercici de meditació. M'haig de comunicar amb l'artista plàstic, entendre el meu cos i el que m'està demanant. És estar immòbil, sense fer res, fent-ho tot. Jo sóc actor, ¿sap? I aquest procés em dóna un gran coneixement corporal i intern.

-Vostè arriba i ¡pam!, es despulla.

-Em despullo en una cambra petita, surto en batí i pujo a la tarima. El contacte dels peus amb la fusta m'ajuda a connectar. Després faig un ritual de benvinguda, d'obertura de l'espai -l'espai artístic- que jo considero sagrat. Adopto l'actitud de posar i veig des d'on poso.

-¿Què li passa pel cap?

-Al principi em sentia molt vulnerable i el cap m'anava a mil: «No els agradaré», «quina part del meu cos estan mirant», «he de fer una rentadora»... Més tard la ment em va anar guanyant pau. Vaig aprendre a fer respirar el cos. I cada posició em porta un món. Visualitzo el mar, la persona que estimo i que ve cap a mi, algú que està caient i jo l'agafo...

-Tenir diversos parells d'ulls mirant-te fixament incomoda, és clar.

-Hi ha gent que mira amb molta intensitat, sí. Però no m'he sentit mai incòmode.

-¿En quina part de la seva anatomia val la pena entretenir-se?

-(Riu) De mi m'agraden les mans i el tòrax i fa poc he descobert la columna vertebral. Estic flipat amb l'esquena. ¡És viva!

-Doncs cuidi-la, que els corrents d'aire són molt dolents.

-Sóc una persona que necessita poques estufes. Si suo, em desconcentro. Però és veritat que si et refredes després et fa mal tot.

-De fer mal, deu fer mal de totes maneres.

-Per això és important equilibrar les forces de tensió, que els ulls vagin conjuntament amb la columna vertebral, per exemple. Quan acabo faig estiraments, flexions, moviments de katsugen.

-Pintar és interpretar. ¿Es reconeix a les pintures?

-Sovint em costa. Unes vegades em fan superraquític, i altres, supercatxes.

-Escolti, ¿això ho fa com a exercici actoral o per diners?

-Per les dues coses. Això no dóna per viure. Només per menjar i tenir uns diners de butxaca. Per sobreviure he fet un munt de coses.

-Digui, digui.

-He fet de cambrer, de recepcionista, de guia turístic -vaig estudiar direcció hotelera-, he netejat.

-¿Ha dit direcció hotelera?

-Però sempre m'ha agradat el teatre. Vaig començar a l'escola de Nancy Tuñón i aviat vaig veure que necessitava un treball més corporal. Em vaig apuntar al Laboratori d'Expressió Corporal Dramàtica, me'n vaig anar un temps a París i vaig tornar a l'escola, on ara faig un màster i treballem unHamlet.Jo hi interpreto Poloni.

-¿Ja ha trepitjat un teatre dels grans?

-No. El meu somni seria poder compaginar el teatre estable amb fer tallers per a gent gran, per a presos, als barris... Al Laboratori fem un teatre de consciència, es treballa des de qui ets realment.

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

-¿Qui és vostè realment?

-Sóc un home sensible amb moltes inquietuds. Un investigador de l'humà. Per exemple, vaig escriure una obra sobre camps de concentració i homosexualitat i vaig viatjar a Polònia i a Alemanya...