L'artificialitat de l'home

Malgrat que el postmodernisme i la desideologització sumària als quals vivim sotmesos han fet caure en l'oblit aquells que quan érem joves ens van ensenyar algunes claus de la crítica ideològica, no fa mal recordar, de tant en tant,AdornoiHorkheimeri la seva intuïció que els déus expulsats de l'espai públic per la il·lustració tornen a l'escenari transformats, per la porta del darrere, mentre que nosaltres hem perdut la capacitat de reconèixer-los.

Aquesta intuïció em va venir al cap mentre llegia la contraposició que plantejavaArtur Masentre la naturalitat mil·lenària del poble català i l'artificialitat de l'Estat espanyol. Es tracta d'una contraposició en la qual la naturalitat i el caràcter mil·lenari del poble posseeixen connotacions positives, mentre que a l'artificialitat de l'Estat espanyol l'acompanya una connotació negativa, a més de la seva aparició recent en la història. El que és natural i mil·lenari és bo. Si és artificial i recent, històric, no és tan bo. A l'hora de repartir lleialtats s'ha de primar el primer, naturalitat i mil·lenarisme

-metàfora de l'etern, en el sentit en què l'ha utilitzat recentment el nou president de la Real Acadèmia,José Manuel Blecua, afirmant que les llengües són eternes-, davant de l'artificialitat i historicitat de l'Estat.

QuanKanti la il·lustració es referien a la raó humana com una capacitat natural estaven construint, enfront de la historicitat i la relativitat de les religions, la universalitat de la raó. Una universalitat que la raó podia perdre, per culpa pròpia, passant a ser esclava de les tradicions, i més esclava com més poderosa, llarga i mil·lenària fos aquesta tradició.

En totes les renovacions teòriques del marxisme la caracterització d'una cosa com a natural apareix com indicatiu de la seva ideologització, d'una cosa necessitada de crítica ideològica: sota l'escut de la naturalitat s'amaga sempre algun interès particular que no vol ser reconegut com a tal. Però si alguna cosa caracteritza el que és humà és l'artificialitat en el sentit de no estar determinat biològicament per la naturalesa. No és el dret el que és natural, i menys després de la transformació positivista portada a terme perKelsen, sinó la violència, la llei del més fort. La cultura és el que és artificial davant de l'ecosistema del qual formen part els animals: els animals són món, l'home posseeix món i per això respon als problemes que li sorgeixen en la seva relació amb el medi proposant solucions sempre noves i plurals, construint mons simbòlics de cultura.

Sense la cultura artificial superposada i transformadora de la base natural l'home s'animalitza, torna a l'estadi de naturalesa en què impera la satisfacció immediata de l'instint. Sense el dret regna la llei del més fort, la venjança. L'artificialitat de la cultura suposa una cocció enfront de la cruditat de l'estadi de la natura. El llenguatge, les llengües -en plural-, la memòria, l'art, el dret, l'escriptura, la tecnologia, la pintura, la música, la literatura, l'urbanisme, la vestimenta, l'educació, l'esport, i, per descomptat, l'Estat, tot plegat són productes artificials deguts a la insuficient definició natural de l'home, tot són productes culturals, humans, necessaris per anar intentant una vegada i una altra les definicions

de les quals és capaç l'ésser humà. Sense tota aquesta artificialitat, l'home deixa de ser-ho i torna a l'estat de naturalesa.

Però és que a més els pobles també són artificials, encara que presumeixin de mil·lenaris i tractin d'amagar aquesta artificialitat seva darrere la prolongació artificial de la durada temporal fins a l'eternitat de la naturalesa. Els pobles són, per definició, acompanyants, dipositaris i cristal·litzacions de les llengües, de les cultures, de les tradicions, dels costums, del comerç, de l'intercanvi entre diferents cultures, del mestissatge, de les transformacions històriques, i sobretot de la capacitat d'imaginació de cada generació i de les seves necessitats d'identificació com a resposta als problemes del moment.

Pretendre contraposar la naturalitat i l'essència mil·lenària del poble a l'artificialitat de l'Estat amaga interessos claríssims que no tenen res a veure amb el respecte a identitats o a la història. Més aviat el contrari: es tracta de deslegitimar algunes conquistes de la història com ara els marcs constitucionals democràtics que constitueixen els estats de dret i en què l'element nuclear està format per la submissió al dret i la idea

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

del ciutadà, de reduir-los a mera facticitat, a mera legalitat, donant a entendre que únicament recobraran la validesa i legitimitat si s'equiparen a la naturalitat del poble imaginat, i que per a això ara han de ser relegats a un segon pla, han de ser devaluats en nom d'aquest poble, d'una identitat, d'una tradició.

Tot això és profundament antidemocràtic, com ho és prometre fidelitat al poble sobre la fidelitat deguda al dret, a les lleis, al marc constitucional que garanteix el dret a la diferència, cap enfora, i, sobretot, dins de Catalunya. President d'Aldaketa (Canvi per a Euskadi).