El torn
Fa falta més respecte institucional
Aquests darrers dies s'han sentit bastants elogis abrandats sobre la normalitat amb què s'ha realitzat el relleu en el Govern català. M'alegro que hagi estat així, però em sorprenen els elogis. No em sembla que s'hagi d'elogiar allò que és normal.
I, en una democràcia, és normal acceptar la victòria o la derrota electoral, i fer el relleu amb normalitat. (Recordo la magnífica imatge dels operaris traient per la porta del darrere el piano d'Edward Heath,en el mateix moment en què el primer ministre britànic presentava la seva renúncia a la reina. A Anglaterra, aquestes coses a més de ser normals són ràpides.)
¿Per què, doncs, tants alegrois per la manera com s'ha fet el relleu del Govern a Catalunya? ¿Que potser aquestes coses encara ens vénen de nou? No hem d'oblidar, per exemple, que l'oposició li arribava a acceptar aPasqual Maragallque fos president de la Generalitat, però li negava que es considerés president de Catalunya. I recordem la gran quantitat de vegades que el presidentMontilla
-ara tan protegit i saludat per part de tots- era expressament, intencionadament, adreçat com a «senyorMontilla»en ple Parlament. És ben cert que sempre et tracten millor quan marxes -i quan t'has mort, encara molt més-, però és una llàstima que sigui així.
És en el tracte diari que s'ha d'evitar el sectarisme. La transversalitat més important és la que
ve de la bona educació i del respecte. Amb tots i amb tothom. Per totes bandes. Aquest és un país en què tant els grups dirigents com els ciutadans tenim un gran dè-
ficit de respecte institucional. Potser per això ens sorprèn que, de cop i volta -i almenys durant una estoneta-, les coses es facin bé.
Sí, ara tothom les han fet bé, però això costava poc, no hi havia més
remei.
El prestigi de la política també depèn de la bona educació política. Aquesta és una pràctica estrictament democràtica.
