¿Refugiats: cap alternativa?

Bona part de la població europea es troba en estat de xoc i de desconcert per la ineficàcia i la insensibilitat de les autoritats europees a l'hora de gestionar l'allau immigratori dels darrers mesos, que ha provocat un desastre humanitari d'enormes dimensions.

Fins fa ben poc l'entrada de refugiats venia regulada pel Conveni de Dublín (1990, 2003 i 2013). El text, compromès amb l'eficàcia i celeritat del procés, volia millorar la protecció de les persones sol·licitants i establia que la sol·licitud d'asil havia de ser examinada pel mateix Estat per on el sol·licitant entrava a la UE.

La intenció, doncs, era bona.  La realitat, però ha estat una altra, ja des de fa temps. Avui és clara la debilitat del sistema de Dublín per l'allau de sol·licitants i per les condicions amb què molts arriben a Europa. Però el sistema ja havia fallat molt abans de morir-se, perquè el procediment es basava en un pressupòsit erroni: que les lleis i procediments d'asil dels diferents Estats de la UE es regien per estàndards comuns, cosa que es va veure que no era correcta, tal com ho va dictaminar fins i tot el Tribunal de Justícia de la UE.

Els Caps d'Estat i de Govern no han estat capaços de posar-se d'acord en una distribució justa, proporcionada i solidària dels refugiats. De fet, el veritable problema és que la UE no té estructures federals que lliguin els Estats i els facin complir determinats compromisos, sobretot els derivats dels principis fundacionals de la UE, com ara la solidaritat i la defensa dels drets humans.

Aquesta incapacitat per arribar a un acord comú i obligatori ha empès els dirigents europeus a una solució que no solament em sembla dolenta sinó també il·legal: sense tenir en compte que les decisions sobre asil i migració han de ser co-decidides amb el Parlament Europeu, han posat el present i el futur dels refugiats en mans de Turquia, un Estat que maltracta els seus propis ciutadans kurds i que no respecta drets humans fonamentals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Juntament amb quatre membres més del meu grup, he tingut la sort d'acabar un treball el gener d'aquest any en què fem una proposta d'assignació de destí dels refugiats basada no en la coerció sinó en la preferència. Els refugiats no tenen dret a decidir on volen anar (i si tots volguessin anar a Luxemburg o a Suècia?), però seria raonable i humà que es tinguessin en compte les seves preferències, basades potser en relacions familiars, llengua, coneixements del país, etc. Això, amb la creació d'una Agència europea que ho coordinés, simplificaria l'adaptació dels que arriben en el lloc més raonable per a ells.

Hi havia, doncs, alternatives a la solució adoptada. Turquia no era l'única resposta possible, només era molt dolenta.