Sanitat pública, ¿pròxima retallada?

La Unió Europea ha recomanat als països membres que estudiïn fórmules de copagament dels serveis sanitaris per reduir-ne l'impacte en els comptes públics. De moment, no és una exigència, com passa amb les pensions; només una recomanació, però no és difícil imaginar que el pas següent de l'ajust de l'Estat del benestar passarà per la sanitat. Aviat veurem les agències de qualificació exigint celeritat per aprimar-la. Tant Elena Salgado com Leire Pajín han dit que la despesa espanyola és raonable -el 5,5% del PIB, per sota de la mitjana comunitària- i han negat que el Govern pensi en una cosa com aquesta, encara que no ho han descartat en el futur. Confiem que l'economia creixi prou per reduir el dèficit fins al 6% el 2011 i que els mercats no exigeixin més retallades.

A Espanya hem anat donant voltes a aquesta qüestió des de fa dècades, des que es va formar la Comissió Abril Martorell. Després, amb les competències sanitàries transferides, el debat s'ha estès a les autonomies. A Catalunya, la Comissió Vilardell va fer un informe el 2005 i el juliol del 2010 va publicar el segon. Encara que no tots els seus membres hi estan d'acord, el titular/resum dels dos textos se centra en el copagament. Paral·lelament, els especialistes de les escoles de negocis i els serveis d'estudis corporatius no paren de fabricar papers al voltant de les necessitats de nou finançament i a la contenció de la seva despesa. Les línies bàsiques d'aquestes anàlisis són evitar la saturació del sistema públic i reduir les compres farmacèutiques, que suposen més del 20% de la despesa, una proporció que sí que supera la mitjana comunitària.

És molt probable que al final s'hagi de recórrer al copagament -repagament segons la definició feliç dels que volen subratllar que la sanitat ja es paga amb les cotitzacions dels treballadors-, però és un error centrar el debat en aquesta qüestió. Salgado va ser ministra de Sanitat i com a tal va rebaixar per decret els preus dels medicaments. És veritat que aquelles mesures han reduït el 10% el seu cost, però el nombre de receptes ha augmentat un 21% els últims sis anys.

En aquests moments, el Govern desenvolupa una campanya publicitària per promoure el consum de genèrics entre la població, a la qual apel·la també perquè utilitzi racionalment els serveis sanitaris. Hi ha una certa resistència a aquests medicaments en els assegurats, que tenen la temptació de pensar que, si són més barats, són menys eficaços; però són els treballadors del sistema, els facultatius, els que se n'han de convèncer. Els compra la Seguretat Social i són els seus metges els que els prescriuen. Cal esperar que la sanitat pública tingui altres instruments, a més a més de la campanya i els decrets. Estaria bé, per exemple, que donés formació als seus metges sobre els medicaments de nova generació perquè deixin de ser els laboratoris els que els posin al dia de les novetats.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La idea que la salvació de la sanitat pública passa pel copagament va calant com la pluja fina. Les enquestes diuen fins i tot que la majoria de la població ho veuria bé. Artur Mas va dir en el seu discurs d'investidura que no és «partidari» del copagament, quan a la precampanya sí que ho era. Enmig de les dues afirmacions es va conèixer el document de la Unió Europea i la resposta del Govern central. El seu segon pronunciament, acompanyat d'anuncis sobre privatització i revisió de prestacions, s'assembla molt al de Salgado i Pajín. Però la Seguretat Social té moltes ineficiències, més de gestió que sanitàries. ¿Per què s'ha de fer pagar un euro per visita de consultori per descongestionar-lo, si el 30% són purament administratives i un altre 20% són qüestions que podria resoldre la infermeria? ¿No és més lògic evitar aquestes funcions impròpies dels metges? L'euro per visita pot ser dissuasori, però ¿per a qui? Probablement, per al que agafa l'autobús amb la targeta rosa i per a qui aquesta quantitat suposa un fre.

Alguns dels experts de la Comissió Vilardell posen l'èmfasi en la necessitat que la sanitat pública revisi la seva política de compres, incloent-hi la tecnologia; que es faci un control d'eficiència per millorar-la abans d'entrar en incentius salarials per a metges i infermeres i en si els pacients han de pagar quan van a un servei o consumeixen un específic. També inclouen la possibilitat d'obtenir recursos de serveis perifèrics, com el confort en els ingressos hospitalaris, però sobretot insisteixen que es tingui present la renda dels pacients a l'hora d'establir qui, què i quant es paga addicionalment. Proposen que en cas de recórrer al copagament es comenci per modificar el que ja funciona en la compra de medicaments, que no distingeix entre un jubilat de renda alta i un treballador amb sou baix i càrregues familiars. És a dir, no defugir els canvis profunds, encara que siguin més costosos que la fórmula fàcil d'incrementar el copagament i, en el cas que s'hagi d'augmentar, fer-ho amb criteris de justícia social. Periodista.