Wikileaks i les normes ètiques

El secret no és garantia de veritat, encara que de vegades sembli versemblant. Els secrets tenen gairebé sempre un component substancial que es mira d'encobrir perquè no assoleixi l'ús o el coneixement públic. La veritat exigeix identitat irreversible: és el que és, encara que a vegades no ho sembli. Quan a les altures de l'Estat es recorre a un pretext desviatori d'una veritat reservada o secreta, la resposta diplomàtica més habitual és: «No sembla versemblant».

La meva reflexió ve a tomb de Wikileaks i de l'escàndol que afligeix el Departament d'Estat dels Estats Units. S'ha trencat la beina, i tots, o molts dels seus secrets són aquí. ¿Com s'ha pogut arribar a una fuga d'informació confidencial així? Els que coneguin els mecanismes d'extrema discrecionalitat de l'Administració nord-americana no poden deixar de sorprendre's de tanta lleugeresa, de tant descontrol que alguns experts atribueixen a les noves tecnologies informatives i a la dificultat per prevenir-se dels hackers. El Pentàgon ja va ser al seu dia pastura d'aquestes perforacions del sistema. No obstant, el problema aquesta vegada extralimita les proporcions d'escàndols anteriors: es percep una sensació d'indefensió global dels que operen amb aquestes xarxes d'informació reservada o secreta. Aquesta evidència posa sobre la taula la qüestió de confiança, la nuesa virtual dels diplomàtics i els seus informadors, la desprotecció enfront de qüestions delicades plantejades en cercles restringits, en les relacions internacionals o a les taules de negociació de temes estratègics reservats d'alt nivell. La llei de la discreció va de soi en molts casos. Nou anys de permanència a l'assemblea de l'OTAN em van permetre conèixer aquesta norma no escrita, però sempre respectada. Entre el 1991 i el 2000 em vaig poder endinsar en les esmentades conferències i comissions, que no eren considerades secretes, però sí discretes, per les matèries que s'hi tractaven d'ordre geopolític, estratègic o militar. No calia advertir en cap cas de la delicadesa d'algunes qüestions.

RecordO sessions molt interessants a Moscou: Acadèmia del PCUS després del cop d'Estat i el dramàtic assalt al Parlament el 1991, sessió a l'hotel Oktober, reunions al Kremlin o a la Duma (Parlament) amb un Zhirinovski descontrolat; o a l'Estat Major de les Forces Armades postsoviètiques sobre compromisos de desarmament adquirits al Pacte de París amb Ieltsin, etcètera. Ningú, mai, va excedir els límits de la discrecionalitat sobreentesa. ¿Com és possible el que ha passat al Departament d'Estat?

Wikileaks no té precedents. Ha trencat totes les normes de procediment. Ha deixat amb el cul a l'aire els serveis diplomàtics i els mateixos ambaixadors. Ha revelat el llenguatge confidencial, no sempre ortodox, dels analistes o informadors. Ha posat en evidència el doble llenguatge d'ús freqüent. Ha destruït les bases de la confiança i la garantia dels mateixos diplomàtics, tant en la captura d'informació com en la translació dels seus personals punts de vista. ¿Qui se'n fiarà a partir d'ara, d'ells? Certament, les coses no tornaran a ser iguals en la diplomàcia després de Wikileaks. Les inevitables cauteles que s'hauran de prendre desvirtuaran molts procediments habituals. Saber-se despullable mudarà necessàriament tota l'etiologia del procediment i de la informació. És com si un periodista revelés sistemàticament, o aleatòriament, les seves fonts: quedaria dejú de notícies per a la resta. És un sagrat deure imposat per l'ètica del periodisme.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Una qüestió diferent és la legitimitat i la legalitat de l'obtenció d'aquestes informacions, potencialment delictives i punibles pel Codi Penal pel mal causat en els sistemes de seguretat de l'Estat. És a dir, la seva consideració penal com a acció d'espionatge, de la qual hi ha un abundantíssim mostrari i jurisprudència sobre procediments als Estats Units. Malgrat tot, un cop obtinguda la informació per part del periodista, el seu deure professional comportaria la difusió d'aquesta informació. La gravetat i el delicte radiquen en el sistema de sostracció de la informació, no pas en la possessió i en l'ús que se'n fa; si bé es podria invocar la responsabilitat individual de la utilització pública de la informació -i no reservada- i de tots els seus continguts.

Als estats els assisteixen determinats drets d'autoprotecció i reserva en funció de la utilitat i de les conseqüències que poguessin ocasionar el descontrol de l'esmentada informació per a la seguretat o tutela dels seus ciutadans. En qualsevol cas, s'obre un debat d'alt voltatge ètic sobre el dret a la informació confidencial -qualificada explícitament així- i la seva inexorable o no transparentabilitat. No hi ha dubte que el Tribunal Suprem dels Estats Units dedicarà molt temps des d'ara a dilucidar aquesta qüestió -així com les càtedres d'Ètica Professional a les facultats de Periodisme- tan interessant com decisiva en l'ús de la informació en el futur. Aquesta és la gran qüestió de Wikileaks.