¿Per què es deixa de votar socialista?

La debacle del PSC a les eleccions autonòmiques catalanes és un fet inqüestionable: el 2003, els socialistes van obtenir un total d'1.031.454 vots, i set anys després n'han perdut la meitat: en tenen 570.000, a 600.000 vots de distància de la coalició guanyadora, CiU. Aquest enfonsament és, en part, una manifestació local d'un fenomen global, la gran crisi de la socialdemocràcia europea: 23 països dels 27 que formen la UE estan governats per la dreta.

Els partits socialdemòcrates europeus van aconseguir, sobretot al llarg dels dos primers terços del segle XX, importantíssims èxits en aquells països en què van poder aplicar, durant molts anys, sistemàtiques polítiques públiques democraticosocialistes: augment del nivell i qualitat de vida del conjunt de la població, eliminació gradual de privilegis i igualtat d'oportunitats. Van respectar el sistema productiu capitalista, però van maniobrar perquè els objectius polítics socialistes poguessin regular, tant com fos possible, els factors econòmics. Òbviament, el suport electoral popular a aquests partits era d'una gran fidelitat.

Uns clars objectius polítics socialistes, una potent cultura obrera comunitarista, el comportament honest i exemplar de les elits polítiques socialdemòcrates i una conjuntura econòmica de gran expansió entre el 1945 i el 1973 van fer possible la realitat actual dels països escandinaus. No obstant, el canvi de conjuntura econòmica aquest últim any va comportar un factor de ruptura del consens en l'aplicació de polítiques públiques keynesianes, intervencionistes i redistributives. A partir de la crisi del petroli, els partits conservadors van desenvolupar un conjunt de polítiques perquè els costos de les crisis recaiguessin sobre els sectors populars. El gran guru de la dreta va ser/és un ressuscitat Friedrich Hayek, i el seu millor ideòleg, el filòsof polític Robert Nozick: «Tota redistribució és un robatori que atempta contra els drets individuals».

Durant els anys 80 i 90 del segle passat, el neoliberalisme va anar imposant gradualment la seva creença en l'autoregulació màgica dels mercats i es va afirmar, com un mantra, que l'Estat no és la solució sinó el problema. La socialdemocràcia no es va renovar políticament i ideològicament i va actuar a la defensiva, quan no es va passar amb armes i bagatges a la dreta, com el cas de l'immens bunyol de vent de la Tercera Via del laborisme britànic liderada per Tony Blair (un liberal radical), segons la qual a una economia de mercat li correspon una societat de mercat, argument inadmissible des de plantejaments socialistes.

En un món globalitzat, en què els processos productius s'han transnacionalitzat i s'han mundialitzat els mercats financers, l'hegemonia és exercida pel capital financer apàtrida i depredador... que només contempla un únic objectiu: maximitzar les inversions a costa del que sigui. Com afirmava Herbert Marcuse, ¿quin és el sistema que per garantir la seva salut ho fa a costa del malestar de les persones? L'ofensiva de la dreta ideològica, cultural, econòmica i política desborda la socialdemocràcia en un món que evoluciona de les societats industrials a les societats postindustrials i on el pes econòmic bàsic passa del sector secundari al terciari (serveis) i la classe obrera industrial perd, gradualment, el seu anterior gran pes sociològic. Profundes transformacions econòmiques estructurals, canvis ideològics i decisius canvis culturals. Entre ells la disminució gradual de la importància de la cultura obrera comunitarista i solidària i la seva substitució per subcultures hiperindividualistes, consumistes i insolidàries.

Mentre la socialdemocràcia ha perdut el nord i es limita a oferir una bona gestió tecnocràtica de les quotes de poder que gestiona, la dreta conservadora té molt clars els seus objectius: defensa dels privilegis, disminució de les rendes del treball per mantenir o incrementar les rendes del capital, retallades pressupostàries i reducció dels drets socials. Com és obvi, el resultat només pot ser l'augment de la pobresa i de les desigualtats socials, la precarització, l'atur i el debilitament i la degradació dels serveis públics. Per això és tan grotesc sentir com polítics que es defineixen d'esquerres diuen que «abaixar els impostos és d'esquerres». Acceptar aquesta lògica d'actuació política sense saber quins són els teus objectius finals democraticosocialistes només pot conduir a la realitat actual de desafecció dels votants europeus amb la socialdemocràcia: abstenció, vot conservador o augment del vot a opcions de dreta radical populista.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La socialdemocràcia no pot pretendre combatre la crisi amb els criteris i polítiques de la dreta. Només aconseguirà recuperar el suport social si defensa els sectors populars de la desigualtat i l'exclusió, reivindica la política com a rectora de l'economia i planta cara als poderosos portant a terme una regulació dels seus abusos insolidaris i destructors. Com afirma un savi refrany castellà, el que no sap on va apareix en qualsevol banda.

Catedràtic de Ciència Política de la UB.