Wikileaks deixa força malament Zapatero

Deixant de banda passions, si es llegeixen amb atenció, les revelacions de Wikileaks estan deixant bastant més malament els seus socis que la diplomàcia nord-americana. Més enllà del fet mateix que les citades filtracions hagin estat possibles únicament gràcies a errors garrafals dels seus sistemes de seguretat, la diplomàcia nord-americana no en surt tan mal parada: treballa molt, contacta amb gent rellevant a tot arreu, està ben informada. En definitiva, fa bé la seva feina. Una cosa ben diferent és que la política exterior que decideix el Govern de Washington obtingui èxits. La impressió és que des de fa anys li passa tot el contrari.

Però no per això els ambaixadors nord-americans abaixen la guàrdia. Els telegrames que ha fet públics Wikileaks confirmen la seva professionalitat a prova de fracassos. I també que els polítics d'alguns països s'espanten quan la diplomàcia nord-americana els diu que no li agrada com actuen.

Notícies relacionades

Un conclave obert

¿Com definir l’interès general?

El Govern de Zapatero podria haver incorregut en aquest defecte. Els cables de l'ambaixada nord-americana a Madrid vénen a dir que els governants espanyols no van valorar amb antelació les greus conseqüències que podia tenir la imprevista i fulminant retirada de l'Iraq decidida pel líder del PSOE, seguida al cap de pocs dies pel gest del president de no aixecar-se al pas de la bandera de les barres i estrelles en la desfilada del Dia de les Forces Armades del 2004. Només després, al comprovar que Bush congelava les relacions amb Madrid i deixava Espanya fora del joc internacional, van comprendre que potser s'havien passat.

I es van disposar a fer tot el que calgués per esborrar el que Washington s'havia pres com una ofensa. L'actitud del Govern i dels fiscals espanyols en l'escàndol dels vols de la CIA o de la mort de José Couso que ha revelat El País només s'explica a partir d'aquesta síndrome. Potser aquests comportaments no violen les lleis, tal com el Govern ha afirmat. Però no són precisament dignes i, i això és més greu, no són l'expressió d'una política exterior definida, estudiada i articulada per aconseguir els seus objectius.