El rerefons dels incidents d'Aaiun
Madrid i Rabat, relacions difícils
Encara que el Govern no els utilitzi, Espanya també té arguments per pressionar el Marroc
Madrid i Rabat, relacions difícils_MEDIA_1 /
Els successius governs espanyols semblen atrapats en una espessa xarxa d'ambigüitats quan es tracta de les relacions amb el Marroc. L'ambigüitat neix d'un passat colonial que al Marroc encara cou, cosa que no succeeix amb França, que fou la principal metròpoli del regne alauita, i d'una descolonització inacabada en traspassar el darrer Govern de la dictadura l'administració del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. No hi va cedir la sobirania perquè la colònia era per a Nacions Unides un territori pendent de descolonització. A més, Rabat té altres eines per causar maldecaps a Madrid: Ceuta i Melilla, emigració, narcotràfic, pesca...
El principalproblema és que Madrid intenta articular les relacions amb el Marroc com si es tractés d'un Estat de dret i democràtic, cosa que queda lluny de la realitat, com s'ha posat de manifest arran del desmantellament del campament sahrauí de protesta d'Aaiun. El darrer episodi d'aquestes difícils relacions ha estat la petició parlamentària de portar a la Quarta Comissió de l'ONU, que tracta dels processos de descolonització, els expedients de Ceuta i Melilla, d'obrir comissions on es puguin denunciar els crims contra la humanitat comesos per Espanya durant el període colonial, de sol·licitar, en reciprocitat, el visat als ciutadans espanyols que visitin el Marroc i de revisar a fons i en tots els àmbits les relacions amb Espanya. L'espurna que ha fet saltar la indignació de Rabat ha estat l'aprovació per part del Congrés dels Diputats d'una moció en què -sense mencionar les parts- es condemnaven els incidents violents d'Aaiun i s'expressava la preocupació «davant les informacions sobre violacions de drets humans al Sàhara» i es reconeixia el Front Polisario com el «legítim representant del poble sahrauí». Una moció que no anava gaire més lluny que la que va aprovar l'Eurocambra el 25 de novembre passat en què mostrava també la seva preocupació pel deteriorament dels drets humans al Sàhara, demanava una «investigació independent a nivell internacional» i denunciava les restriccions a la informació, però no reprovava les autoritats marroquines pels successos d'Aaiun. En suma, a Madrid i a Brussel·les, una enorme exquisidesa amb Rabat.
El Govern espanyol, que no es cansa de repetir que les relacions amb el Marroc són estratègiques i que ni en les pitjors circumstàncies interromprà el diàleg, hauria de considerar si la millor manera de mantenir unes relacions és aprovant tot el que fa Rabat o, contràriament, diferenciar les relacions institucionals del que són conculcacions clares dels drets humans i de la llibertat d'expressió. El Marroc viu instal·lat des de fa més d'una dècada en una transició política paralitzada per la por a l'ascens de l'islamisme, per les prerrogatives del rei, que nomena ministres de confiança (Justícia, Exteriors, Interior...), per uns processos electorals sovint sota sospita, per uns índexs de corrupció inacceptables que, en el seu vèrtex, apunten a l'entorn reial, i per una llibertat d'expressió en precari i limitada per dos temes intocables: la monarquia i la marroquinitat del Sàhara Occidental.
Rabat té arguments per pressionar Madrid, però també Madrid té arguments per pressionar Rabat i no són els menys importants recordar que Espanya és la principal porta d'entrada del Marroc -i de la immigració marroquina- a Europa o que en la qüestió dels acords de pesca entre la Unió Europea i el Marroc la posició de Madrid segueix sent decisiva. I, per desactivar el contenciós de Ceuta i Melilla, n'hi hauria prou de convocar un referèndum
-població musulmana inclosa- que segurament donaria un resultat favorable a Espanya. Però Madrid no ho farà mai perquè seria admetre que els llanitos volen continuar sent britànics o que en algunes comunitats hi ha forces polítiques que també ho reclamen.
En definitiva, el Govern espanyol hauria de desfer l'ambigüitat, mostrar una posició més entenedora i compromesa en la qüestió del Sàhara i del referèndum d'autodeterminació i, sobretot, mostrar una voluntat decidida de no seguir subordinant les seves relacions amb el país veí a les pressions, i a vegades el xantatge, que es fan des de Rabat. Al contrari, unes bones relacions de veïnatge no es poden basar en un quid pro quo quan un dels jugadors disposa de cartes marcades i inclouen la llibertat de dir tot allò que l'altre fa malament d'acord amb la legalitat internacional i el respecte als drets humans. La realpolitik no pot arribar fins a l'extrem de donar per bones les explicacions de Rabat sobre els successos d'Aaiun quan a la premsa espanyola se li ha negat poder informar des del terreny. I això és independent de la posició que es mantingui respecte de totes les qüestions bilaterals, inclòs el conflicte del Sàhara. És cert que per a qualsevol ministre d'Exteriors espanyol les relacions amb el Marroc són una patata calenta, però la moció del Congrés, que ha tingut el suport del PSOE, tot i la seva prudència, és un primer pas en el bon camí. Per anar bé cal fer els passos següents. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).
