Els laments de Corea del Nord

Viuen en un altre món. Fora de la realitat. O més aviat en un món propi que distorsiona aquesta realitat. Corea del Nord és l'únic país estalinista del planeta. Una societat tancada a l'exterior i organitzada al voltant d'un sistema comunista autòcton que, sota la denominació de Juche, imposa els manaments polítics, socials, econòmics i cívics a una població de 24 milions de persones que sembla que viuen als anys 40. És com si per a elles no hagués passat el temps.

Gent a peu que van i vénen del camp o de la seva feina, algunes bicicletes, pocs cotxes, carrers amples, rectes, semibuits i sense noms que els identifiquin per despistar i desubicar l'enemic en cas de guerra. I cartells, desenes de panells de mil colors amb consignes i lloances als líders. I silenci. Un silenci que va més enllà de la sensació de poc soroll.

Ciutats de caminants, pobles organitzats en cooperatives. Carreteres rectes, amples, amb esquadrons d'obrers tapant sots a mà, però buides. La imatge perfecta per a la foto de l'endemà de la guerra nuclear. Però no, és simplement el resultat de 50 anys de dictadura establerta per Kim Il-sung, un militar avantatjat que a l'empara de Moscou va crear la República Popular i que, quan va morir, l'any 1994, va passar el relleu al seu fill Kim Jong-il que, des d'aleshores, exerceix el paper de pare de la pàtria, encara que sempre a l'ombra del seu progenitor, omnipresent a la societat per mitjà de retrats i estàtues. És un règim de culte a la personalitat organitzat com una dictadura militar. Perquè Corea del Nord és, sobretot, un règim militar dirigit per militars, encara que a vegades es desenfoca la realitat al centrar-la en detalls estrambòtics de la personalitat de Kim Jong-il, un dirigent d'opereta que interpreta el rol d'icona i aparador.

El paral·lel 38 és possiblement la zona del món amb més concentració d'armament. Aquesta frontera, que emmarca una zona desmilitaritzada de quatre quilòmetres d'ample i 238 de llarg, amaga armes de tota mena i està vigilada per un Exèrcit de gairebé quatre milions de soldats al sud, ajudats per 28.000 militars dels Estats Units amb armament d'última generació, i un milió al nord, on tres milions més són a la reserva. Dins d'aquest quadro s'hi ha d'emmarcar tots els moviments que es produeixen en aquesta península dividida per una guerra que va finalitzar el 1953, però on encara no s'ha firmat la pau. L'existència de dos països i dues societats diametralment diferents i la greu crisi econòmica que castiga el nord des de la descomposició de l'URSS són darrere de les amenaces que sorgeixen des de Pyongyang per cridar l'atenció dels Estats Units i procurar-se ajuda (petroli, menjar i diners). Tots els incidents provocats per Corea del Nord no són res més que laments d'una elit que és incapaç d'alimentar i atendre la població i d'un Govern que no vol ni sap sortir del mal pas en què s'ha ficat. Per això al nord del paral·lel 38 la prioritat és l'Exèrcit. Per mantenir l'argument de l'amenaça exterior. Per tancar el país cap endins i cap enfora.

La fixació militarista és tan intensa que arriba a l'esperpent: malgrat que les carreteres són buides perquè no hi ha vehicles, els militars tenen rutes pròpies al marge de les civils per no haver d'esquivar obstacles en cas de guerra; una gran part del pressupost està dedicat a pertrets de guerra i al manteniment de la tropa, malgrat les èpoques de fam que han castigat el país i que el continuen assetjant; i, a més a més, aquesta societat subdesenvolupada inverteix milions en tecnologia nuclear amb uns resultats alarmants per als veïns, malgrat que alguns experts dubten de la seva capacitat real com a amenaça atòmica.

Un disbarat, en fi, que ara s'ha materialitzat en un atac a una petita illa que ha provocat els escarafalls de sempre: amenaces furioses, espectaculars maniobres militars i obertura de camins cap a la sensatesa i el diàleg. Com sempre, perquè ningú vol la guerra. Per al nord seria el cant del cigne; per al sud, un desastre econòmic i anímic perquè tots esperen una ràpida reunificació; i per als veïns regionals, un cop a la línia de flotació.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

La Xina, fins ara l'únic interlocutor directe, ja està tipa de tantes anades i vingudes i, tal com han revelat els papers de Wiki­leaks, només espera una reunificació sostinguda pels Estats Units i un nou país que no els sembli bel·ligerant. Als Estats Units, confrontats a l'últim enemic real que els queda de la guerra freda, se'ls atorga el paper de pagans: els que aporten energia i menjar en cada desvari del nord i els que, al capdavall, hauran de pagar l'enorme factura de la reunificació en el moment en què el tinglado estalinista es desmunti per la seva pròpia ineficàcia. A canvi, Washington sempre podrà reclamar algun tipus de presència a la zona del miracle econòmic. Però fins aquell moment, els tambors continuaran tocant.

Periodista