Anàlisi
Risc moral
Quan es van començar a rescatar entitats financeres es va posar de moda l'expressió moral hazard (risc moral), que qüestiona la licitud ètica d'ajudar amb diners públics els que abans s'han enriquit privadament, és a dir, de socialitzar (solament) les pèrdues.
Les últimes mesures d'ajust fiscal del nostre Govern són, segur, convenients, per no dir necessàries, però si ens aturem a pensar-hi veurem que alguna cosa no quadra. En una economia de mercat com la nostra, és qüestionable una prestació no contributiva universal i eterna de 426 euros a qui ha consumit la prestació de desocupació. Però és coherent en una societat que no porta bé el patiment, perquè no solament calma consciències, sinó que a més contribueix a la cohesió social d'un país amb un 20% de desocupació.
En temps d'obligada austeritat, retallar 426 euros al mes (5.112 euros a l'any) és el que s'ha de fer. És clar que aquesta quantitat s'ha pogut guanyar en solament tres dies invertint 35.000 euros en la borsa espanyola (i afinant en l'intradia, amb 30.000 euros n'hi hauria hagut prou). ¿Això és moral? No es tracta de rics contra pobres ni de bancs contra economia real. Es tracta de treballar o especular. És molt fàcil jugar a la demagògia en aquest camp, però ¿té sentit que apostant 30.000 euros durant tres dies es guanyi el mateix que el subsidi anual que ara es retira? ¿Quina riquesa genera aquesta inversió? ¿Quin esforç la justifica? Fins i tot en temps de crisi seguim permetent que vencin els valors que ens han portat a una situació realment complicada. Seguim sense aprendre'n.
Invertir en borsa i en derivats financers no només és lícit, sinó que és necessari. Les empreses necessiten diners i disposar d'un mercat líquid i transparent és un dels grans avantatges del sistema capitalista. Però aprofitar-se de les regles de joc arribant a obligar els governs a prendre mesures és una manipulació que no només no és moral, sinó que està tipificada com a delicte, encara que no sigui senzill perseguir-la.
Ara es dóna, a més, la perversió que un paquet de mesures del Govern coincideix amb una gens velada amenaça del Banc Central Europeu d'intervenir en els mercats. Personalment crec que ha contribuït molt més a rebaixar les tensions l'arqueig de celles de Trichet que les noves mesures del Govern. Els llops s'han apartat, però únicament uns metres, i tornaran si només se'ls mostra el garrot.
Les mesures són ortodoxes en el terreny econòmic i fiscal, amb un gest clarament liberal. A més d'una nova onada, menor, de privatitzacions, hem d'assumir que estem condemnats que el tabac, l'alcohol i la gasolina valguin el mateix aquí que a França o Alemanya. No té gaire sentit que el deute espanyol cotitzi diferent de l'alemany, però tampoc que els ciutadans de Tolosa comprin Marlboro o Pernod a la Jonquera. L'única salvació del nostre estructuralment feble euro és la consolidació fiscal. Vam cedir, gustosos, la política monetària al Banc Central Europeu i abans o després haurem de cedir la política fiscal.
