Esport i frau de llei

L'expulsió presumptament ordida per dos jugadors del Reial Madrid (Xabi Alonso i Sergio Ramos) en el partit disputat el 23 de novembre davant l'Ajax a la Lliga de Campions ha provocat que s'escriguin rius de tinta sobre si un comportament així és o no és antiesportiu i si, eventualment, la UEFA havia de sancionar els dos jugadors. Com se sap, quan faltaven uns minuts perquè s'acabés el partit (que el seu equip ja tenia clarament guanyat), els dos jugadors van perdre deliberadament temps a l'hora de treure dues faltes per tal de provocar que l'àrbitre els mostrés la segona targeta groga. D'aquesta manera, i com que el Reial Madrid acabarà com a líder del seu grup, els dos jugadors compliran la sanció reglamentària el pròxim partit de la lligueta, davant l'Auxerre, i podran passar nets de targetes a la fase següent. Finalment, el comitè de disciplina de la UEFA ha sancionat amb dos partits l'entrenador de l'equip, José Mourinho, i amb diferents quantitats econòmiques els jugadors implicats.

La provocació d'una targeta groga en circumstàncies com aquesta o similars no és una pràctica nova, sinó que més aviat és freqüent en el món del futbol. Està tan estesa que forma part de l'ethos, de les regles no escrites, però seguides, d'aquest esport. Part del debat sorgit en el cas relatat és degut al fet que ha estat protagonitzat per un equip de l'entitat del Reial Madrid (que al seu himne presumeix de noblesa i honor, i que hi ha hagut vegades que ha multat els seus jugadors per actes anàlegs) i a la dramatització orquestrada, sembla, per Mourinho, que afegeix un episodi més a la seva dilatada història de tècnic histriònic i provocador.

En qualsevol cas, el debat gira al voltant de si aquesta mena de comportament no prohibit expressament pel reglament contradiu els principis de l'esport, és a dir, si amb aquestes accions es comet frau de llei; ja que, efectivament, són accions respectuoses amb el reglament esportiu, però semblen eludir-ne el sentit. La qüestió és examinar la mena de mal que provoquen en l'esperit esportiu. Un dels béns que comprèn l'esperit esportiu és la integritat física dels jugadors contraris, aspecte que amb aquestes accions no es va posar en perill, és a dir, no hi va haver joc violent. Un altre d'aquests béns als quals s'al·ludeix amb el joc net és evitar que l'equip dels jugadors infractors s'aprofiti de manera injusta de l'equip contrari, cosa que tampoc va passar.

Ara bé, el fet paradoxal de l'acció dels jugadors del Reial Madrid és que no es va correspondre amb allò que normalment caracteritzem com a trampa o frau de llei, ja que la violació de les regles que van fer no va ser d'amagat per mirar d'evitar la sanció, sinó que precisament la seva acció va intentar ser ben evident per així rebre el càstig de l'àrbitre. Esperaven i van acceptar gustosament la sanció.

Una altra qüestió és quina mena d'avantatge obtenen els infractors en les faltes intencionades examinades. Aquí sembla necessari constatar que no es col·loca en situació desavantatjosa el rival ni se n'obté benefici en el mateix partit, ja que evidentment el resultat de l'acció suposa deixar el propi equip amb menys jugadors. I tampoc és una estratègia útil per al pròxim partit, perquè el club no podrà comptar amb aquests jugadors. L'avantatge, òbviament, consisteix en el fet que els jugadors començaran la fase següent de la Lliga de Campions sense targetes que puguin amenaçar la seva participació en un futur partit. Però es tracta d'un avantatge a llarg termini, amb un cert grau d'indeterminació, ja que l'equip pot quedar eliminat en un primer moment, i a més a més amb aquesta actuació els jugadors compleixen un partit de sanció i passen al segon cicle de targetes, en què la suspensió per acumulació de targetes es produeix amb una menys que en el primer cicle. De manera que, si es van passant rondes, no està tan clar que sigui un avantatge.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En definitiva, aquestes accions no van contra l'esperit esportiu, del qual sí que forma part prendre decisions estratègiques que afavoreixin treure el màxim profit del que permeten les regles. En el supòsit que ens ocupa, els jugadors no van actuar per evadir l'aplicació de la sanció (això sí que seria un cas clar de frau de llei), sinó que més aviat van escollir quan sotmetre-s'hi. Van prendre una decisió estratègica sense defugir el càstig. Encara que la frontera entre l'enginy i el frau de llei és difusa, aquesta vegada crec que es va tractar d'un cas clar d'enginy. La polèmica, em sembla, sorgeix per dos factors: perquè es va tractar de dues autoexpulsions i per la manera com es va portar a terme la transmissió de la directriu de provocar-les. El mal provocat als principis de l'esport per aquestes accions no és tant ètic com estètic. Professor de Filosofia del Dret

de la Universitat Pompeu Fabra.