El silenci que pavimenta el genocidi

El "genocidi" té una definició precisa en el dret internacional. La convenció de 1948, després de l’Holocaust, estableix que inclou no solament la matança de membres del grup, sinó també lesions greus, submissió a condicions que en comportin la destrucció, impedir naixements o el trasllat forçós d’infants. No es limita a l’extermini massiu. Són diverses les accions que poden merèixer el qualificatiu de genocida, no solament com pensa Martínez-Almeida l’extermini massiu d’un grup.

El negacionisme inclou tres fal·làcies. La primera és confondre guerra amb genocidi. S’afirma: "És una guerra". Però la guerra busca derrotar l’enemic, no exterminar-lo. L’existència d’un conflicte facilita l’extermini. Srebrenica es va produir en plena guerra de Bòsnia, el genocidi de Ruanda després de l’assassinat del president Habyarimana i l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial. La guerra no és el crim de genocidi, però és el context en què aquest explota i es desenvolupa. I on es poden trobar justificacions perquè es porti a terme.

Una altra fal·làcia és que el genocidi exigeix milions de morts. Però no es tracta de xifres, sinó de polítiques sistemàtiques: bloqueig d’ajuda humanitària, destrucció d’infraestructures, assassinat de menors, fam induïda, etc. En el cas d’Israel totes aquestes mesures estan embolcallades en una retòrica deshumanitzant. No són només excessos bèl·lics, sinó un patró d’aniquilació col·lectiva. En efecte, entre el 40% i el 70% de la població de Gaza ha sigut desplaçada intencionalment. Tant és així que una comissió de l’ONU va concloure que Israel ha comès actes que constitueixen genocidi, incloent-hi incitació pública per part d’alts càrrecs, assassinats sistemàtics i destrucció deliberada. Una tercera fal·làcia és que només un tribunal pot qualificar els fets com a genocidi. Això és jurídicament incorrecte: confon veritat material i processal. El crim no neix amb la sentència; aquesta el reconeix. Políticament, esperar una resolució judicial desactiva la funció preventiva de la convenció esmentada abans. Recordem que a Ruanda i l’ex Iugoslàvia van transcórrer més de deu anys entre els fets i les sentències. Èticament, aquesta espera implica una actitud passiva i col·laboracionista pels qui tenen alguna capacitat de protesta i reacció.

Notícies relacionades

Gaza: on mira el món

La intercepció

La història s’està escrivint, i els que avui neguen el genocidi ja no ho fan per ignorància, sinó per decisió ideològica o bé per covardia política. Al llarg de la història, hi ha hagut moments en què, com ara, la barbàrie s’imposa a la raó. En tals circumstàncies, la negació, el silenci o la passivitat no han sigut neutrals, sinó còmplices. Durant l’Holocaust, molts van al·legar que no ho sabien, que no ho podien imaginar, que no en tenien proves. Avui aquestes excuses han quedat marcades per la ignomínia. Els col·laboracionistes –per acció o omissió– van quedar assenyalats per la història. Amb més raó, el mateix passarà amb els qui avui neguen el genocidi a Gaza: una massacre que és televisada en directe. Els discursos que relativitzen el que ha passat quedaran com a prova del fracàs moral d’una època. Però si, tot i així, el crim no fos el de genocidi i fos un de menys entitat jurídica –com ara els crims de lesa humanitat–, això no faria menys greu i culpable l’actitud dels negacionistes, com tampoc el retret moral de la història.

"El camí de l’infern és empedrat de bones intencions", deia sant Bernat de Claravall. Després de l’Holocaust, aquesta frase va servir per assenyalar els col·laboracionistes passius. El camí del genocidi es pavimenta amb silencis, negacions i falses neutralitats: el present i el que pugui passar en el futur.