L'evolució d'un país llatinoamericà
Nicaragua ja no és el que era
El que queda avui de la revolució sandinista és la pretensió hegemònica d'un FSLN dòcil a Ortega
Nicaragua ja no és el que era_MEDIA_1 /
El 19 de juliol de 1979, quan els sandinistes van accedir al poder a Nicaragua després d'una llarga lluita contra la dinastia delsSomoza, el Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) no era un moviment revolucionari convencional. El seu lideratge plural condemnava el cabdillisme i el culte a la personalitat. A més a més, la revolució nicaragüenca va fer del pluralisme un dels seus principis vitals, alhora que la seva pretensió de transformar l'economia no va abolir la iniciativa privada. De fet, el 1990 es va donar a Nicaragua, per primera vegada en la història, l'entrega del poder d'un Govern revolucionari arran d'una derrota electoral.
Des de la dècada dels anys 90, no obstant, l'excepcionalitat de l'FSLN va començar a esvair-se. El partit va fracassar en l'intent de democratitzar-se internament a causa de la victòria que va obtenir la vella guàrdia liderada perDaniel Ortega, que va controlar rígidament el partit. Des d'aleshores,Ortegas'ha convertit en un actor fonamental de la vida política del país. Des de 1990 fins al 2006, exercint pressió i poder des de l'oposició; i a partir del 2007, des de la presidència.
NO OBSTANT, la persistència d'una democràcia representativa des del 1987 (any en què es va aprovar la Constitució) és un èxit significatiu si es té en compte la història del país. No obstant, avui aquesta democràcia està afrontant un moment crític. Les raons són dues. Per un costat, la incapacitat de reduir els alts nivells de pobresa i iniquitat. I per l'altre, la consolidació d'un model polític en què els mecanismes institucionals de control del poder s'han anat erosionant, i han derivat cap a un tipus de règim que s'ha convingut a qualificar dedemocràcia delegativa.
Tres esdeveniments han estat l'últim pas de rosca d'aquesta dinàmica, és a dir: l'anomenatdecretazodel 9 de gener del 2010, una onada de destitucions improcedents d'alcaldes i funcionaris municipals durant el mes de juny, i la decisió del 30 de setembre de la Cort Suprema de Justícia -reunida sense el quòrum necessari i de manera irregular- de modificar l'article 147 de la Constitució, que prohibeix la reelecció immediata del president, de manera que s'ha donat via lliure a la reelecció d'Ortega.
El 'decretAZO' va suposar la pròrroga dels mandats de 22 funcionaris del Govern els períodes dels quals havien vençut o estaven a punt de vèncer, incloent-hi magistrats del Consell Suprem Electoral i de la Cort Suprema de Justícia, si bé la decisió citada s'havia de prendre a l'Assemblea Nacional amb una majoria qualificada del 60% dels vots. Davant d'aquesta decisió unilateral de l'Executiu, els diputats de l'oposició (que van aconseguir articular una majoria de vots) es van reunir per vetar-la, però no van poder perquè simpatitzants sandinistes van bloquejar l'accés a l'Assemblea Nacional i posteriorment van fer el mateix al davant de l'hotel on els mateixos diputats pretenien reunir-se. L'impacte del decret esmentat és molt rellevant, ja que suposa que l'FSLN continuarà mantenint el control de les institucions clau per organitzar i fiscalitzar els pròxims comicis nacionals del 2011.
Respecte a la destitució, per suposades irregularitats, d'alcaldes, vicealcaldes i regidors de diversos municipis, ha suposat una mostra del poder que téOrtegaper neutralitzar (o eliminar) els pocs ressorts institucionals que té l'oposició. La destitució d'aquests alcaldesdíscolsha suposat el control gairebé total de l'FSLN a les municipalitats.
Notícies relacionadesFinalment, amb la decisió de la Cort Suprema de JustíciaOrtegaha aplanat el camí per ser un més dels presidents llatinoamericans que obtenen la possibilitat de renovar el seu mandat malgrat disposicions constitucionals contràries. Certament,Ortega, de la mà de l'FSLN, té múltiples avantatges per aconseguir el poder en els comicis de novembre del 2011: el Front té una màquina partidària forta, el suport d'una part substancial dels mitjans de comunicació no escrits, el beneplàcit de sectors empresarials, bastants diners de l'Alba (Alternativa Bolivariana per a les Amèriques, un projecte integracionista impulsat per Veneçuela, Cuba i Bolívia) per a la campanya, el control de la Cort Suprema de Justícia i del Consell Suprem Electoral i el suport de sectors socials organitzats que s'han beneficiat de polítiques socials focalitzades. I a tot això s'hi ha d'afegir l'existència d'una oposició fragmentada, sense projecte polític consistent ni alternatiu.
En aquest context, la decisió d'Ortegade concórrer a la reelecció pot suposar un trencament del consens que ha sostingut fins ara la jove i fràgil democràcia nicaragüenca. Un consens que ja s'està erosionant arran de la creixent pèrdua de neutralitat de les institucions durant l'última dècada i, sobretot, els dos últims anys. Per tot plegat, sembla que a aquestes altures l'única cosa que queda de la revolució és la pretensió hegemònica d'un FSLN dòcil aOrtega. Un trist balanç per a un país en el qual fa dècades es van dipositar tantes esperances com esforços i patiment. Professor de Ciència Política. Autor, amb David Close, de Nicaragua y el FSLN, 1979-2009. ¿Qué queda de la revolución?
