Anàlisi
Ambiciosa i ofesa, però vulnerable
El 2002, el llavors primer ministreZhu Rongjiva declarar: «A la Xina li queda molt per fer en el terreny dels drets humans, però la situació dels drets humans a la Xina no ha estat mai millor que ara». Tot és relatiu. Si es compara la situació als inicis del segle XXI amb el que va passar durant el Gran Salt Endavant, a finals dels anys 50 (entre 30 i 40 milions de morts literalment de fam), o la Revolució Cultural iniciada el 1966, que va afavorir els excessos més greus i més inhumans, doncs és clar que s'ha avançat. Però aquí hi haLiu Xiaoboi el premi Nobel de la pau per constatar que encara queda molta feina per fer.
Els 400 milions de persones de tot el món que en l'última dècada han superat el llindar de la pobresa són gairebé tots xinesos i això ha estat fruit de les reformes que en molt poc temps han convertit el gegant asiàtic en la segona economia del món.
Però ni aquestes dades ni la firma per part de les autoritats de Pequín de la Convenció de l'ONU sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals (després ratificada), o la Convenció sobre Drets Civils i Polítics (no ratificada) signifiquen que la Xina hagi decidit incorporar els drets humans a la seva legislació i a la seva manera de governar.
No només això. Reacciona de manera intractable quan se li recorda l'espinosa qüestió. La mobilització internacional amb motiu dels Jocs del 2008 va tenir per resposta el més absolut menyspreu i l'adopció de mesures dràstiques que van impedir la més mínima demostració de dissentiment.
Aquell mateix any,Nicolas Sarkozy, llavors president de torn de la Unió Europa, s'havia de reunir amb el dalai-lama, cosa que va suscitar la suspensió per part de Pequín d'una cimera amb la UE. El líder francès es va reunir igualment amb el líder espiritual tibetà i la Xina va respondre amb amenaces i fortes protestes per considerar que era una ingerència en els seus afers interns.
L'ÚLTIM objectiu de les invectives xineses és Noruega. Com assenyala la sinòlogaMarie Holzman,hi ha una part de sorpresa en la concessió del Nobel de la pau a Liu: «Pequín es pensava que els noruecs no gosarien fer-ho». Les autoritats xineses consideraven que les amenaces llançades contra el Govern d'Oslo les setmanes anteriors a l'anunci del premi farien efecte. El que ha passat, en canvi, confirma la descripció que fa l'historiadorHarry G. GelberaEl dragón y los demonios extranjeros: «La Xina és ambiciosa però vulnerable, amb un sentiment de greuge, però segura fins a l'extrem de l'arrogància».Deng Xiaoping,el pare de les reformes, deia que «per pujar a una muntanya un depèn de les cames, però de vegades també s'ha de recórrer al bastó». Es referia a la crossa de l'apertura a l'exterior, a sortir de l'aïllament, a la recerca de la ciència i la tecnologia occidentals.
Notícies relacionadesAquest pragmatisme es correspon amb el d'Occident. Per això els socis comercials de la Xina haurien de recórrer a un altre bastó, el de la crítica a la seva política de drets humans i utilitzar la mateixa duresa que utilitza Pequín per condemnar a qui la reprova.
El 1979 el règim comunista va condemnarWei Jingsheng,considerat el pare de la dissidència xinesa, a 15 anys de presó. Anys després,Dengresponia així a les condemnes internacionals: «Efectivament, vam tancarWei a la presó», i es preguntava: «¿Això va perjudicar la reputació de la Xina? No l'hem deixat anar, però la imatge de la Xina no s'ha entelat per aquest fet». Al final, el Govern el va exiliar. Responia així a la pressió exterior i, al mateix temps, desactivava el potencial que el dissident tenia a l'interior. Malgrat aquest doble joc de Pequín, val la pena defensar els mateixos drets de què disfruten els socis de la Xina.
