¿Tornen aquells barrets?

Quan havia començat aquest mes, vaig coincidir en un restaurant amb el meu amic Francesc Sanuy. No era cap raresa, perquè n'és un client gairebé quotidià. La novetat era el que duia al cap. Un barret dels anomenats panamà.

Potser algú en dirà, erròniament, un barret de palla; s'hi assembla, però encara hi ha classes. No, la definició acadèmica és aquesta: "Barret lleuger de teixit de palma i d'ales més o menys amples". És un barret de senyor, parent del clàssic barret anglès per la seva forma, però amb l'elegant color groc pàl·lid de la fulla de palma; un model que estava pensat per a l'estiu, quan certa gent no deixava mai de portar barret.

És curiós, però a partir d'aquell dia vaig començar a veure alguns barrets d'aquest estil, encara que no sempre el disseny em semblava tan sèriament elegant. De tota manera, l'aparició d'aquests panamàs m'ha fet pensar en altres temps, que en certs detalls sempre tornen.

¿Potser, amb els moviments de la moda, l'estiu vinent veurem canotiers pel carrer, o fins i tot a la platja? El canotier és un barret de palla, de copa rodona i fons pla. Com que era rígid, era ideal perquè l'utilitzessin els actors ballarins, a les películes i als teatres de varietés, una altra paraula francesa. El podien fer anar amunt i avall, jugar-hi amb seguretat, perquè no es doblegava com un barret tou.

Si mirem fotos antigues, veurem que estan plenes de canotiers. El portaven els estiuejents al casino, els personatges de les arts, de la societat i de la política. Si s'inaugurava un monument, davant de l'estàtua es formaven rengles de canotiers, com si fos un camp de gira-sols. Les fotos certifiquen el canotierisme. Un dels canotiers més populars va ser, sens dubte, el que Maurice Chevalier es treia i es posava durant els seus recitals de cançó.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Jo també he dut barret de palla, però un modest barret de pagès, de segador. Amb ales amples perquè em protegissin del sol del migdia en algunes dures i de vegades imprudents caminades. Eren barrets que jo no tractava amb gaire mirament i el sol tampoc. La meva editora en guarda un de ja mig estripat, que em va salvar de quedar cremat. I que em va fer córrer ridículament per atrapar-lo, quan una forta ventada se l'havia endut uns quants metres més enllà.

Tinc la impressió que, en aquells temps dels distingits canotiers, mai no va fer vent. Només un aire agradable i respectuós.