Gent corrent
Dolors Xufré: "Quan dic que visc en un museu, no em creuen"
Masovera del segle XXI. Quan la Casa Verdaguer tanca les portes al públic, ella es queda a dins. El museu és casa seva.
«Quan dic que visc en un museu, no em creuen»_MEDIA_3 /
A Vil·la Joana, la masia de Collserola on va morir el poeta Verdaguer, s'hi arriba per una escalinata molt costeruda envoltada de bosc. La família Xufré són inquilins permanents de la casa, que es pot visitar els dissabtes i diumenges (de 10 a 14 hores) i de dimarts a divendres amb reserva.
-¿Vostè viu aquí?
-Sí. Quan dic que visc en un museu la gent no em creu, però fa 48 anys que visc aquí, tota la vida. Els meus pares ja eren aquí i els meus avis també. Érem vuit, però ara quedem la meva filla, el meu marit i jo.
-¿I què fa exactament?
-L'edifici pertany al Museu d'Història de Barcelona i la meva feina és atendre el públic, fer tasques de manteniment i seguretat amb les portes obertes, i també una mica d'auxiliar administrativa.
-Com una masovera del segle XXI.
-Els masovers masovers ja no existeixen. Un masover era una persona que no podia deixar la casa. Els meus pares només sortien un dia a l'any a dinar a la Barceloneta. Era com una esclavitud, no tenies vida, només faltava que et posessin un grilló al peu. Però ara les coses han canviat i tenim uns horaris, si bé segueix sent molt difícil separar la feina de la vida privada.
-¿Com van arribar els Xufré a Vil·la Joana?
-Originalment la casa era de la família Miralles, de l'exalcalde de Sarrià. La seva minyona es va casar amb el meu besavi, Salvador Xufré, i d'aquí va partir tota la saga.
-¿Quina part de la casa ocupen?
-Vivim a la planta baixa, en el que antigament era la cuina on es preparava el menjar per als senyors Miralles, una cuina d'aquelles que tenien el foc a terra. És una mica com a les pel·lícules, on els servents viuen a la cuina.
-La masia és immensa. ¿Quantes sales té?
-A veure... A la planta baixa, una, dues, tres, quatre, cinc i l'office; al primer pis, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set... i vuit. Més amunt hi ha les golfes.
-¿No la inquieta viure en una casa tan gran?
-¿Vol dir si hi ha fantasmes? Em fa gràcia, perquè la gent m'ho pregunta molt. No, no hi ha fantasmes. Algun fantasma viu sí que hi ha, però de fantasmes fantasmes, doncs no, no n'hi ha.
-Verdaguer va morir aquí el 1902.
-Només va estar 24 dies a Vil·la Joana i la meva àvia Pepa, que llavors era la cuinera de la casa, li preparava caldos que li feia arribar a través d'una porteta que donava directament a la seva habitació, sense passar per la consulta.
-¿I la seva àvia li explicava coses del poeta?
-Tot el que en sé m'ho van explicar les meves dues àvies. Ho vivien tot com si fos un conte i la gent venia expressament fins aquí perquè elles els expliquessin la història de mossèn Cinto. El seu relat emocionava, ho explicaven d'una manera que semblava que ho estaves vivint.
-Intenti-ho vostè.
-Jo no ho sé fer com elles. Llavors no hi havia televisió i s'explicaven moltes històries, històries que ara s'han perdut.
-Expliqui-ho a la seva manera.
-Jo era petita, i de la manera que les meves àvies parlaven del poeta a mi em semblava un sant. Era una persona molt bona i tot el que tenia ho donava als pobres. Les meves àvies explicaven que venia molta gent, a la casa.
-Llavors ja estava molt malalt.
-Sí, però seguien venint a demanar-li coses. Diuen que ni quan va estar malalt el van deixar descansar. La seva història va ser molt dura.
-La masia va obrir com a museu el 1963. ¿Com és passar la infància en un lloc així?
-Érem dues germanes i la casa i els terrenys eren el nostre camp de jocs. Jugàvem a fet a amagar i apagàvem els llums perquè fos més emocionant. Quan venien a jugar els amics sempre guanyàvem, perquè coneixíem tots els racons de la casa. Els meus amagatalls favorits eren sota un prestatge del vestíbul i sota l'escala que porta al primer pis, on hi ha l'habitació de Verdaguer, que s'ha mantingut sempre intacta.
Notícies relacionades-Sona idíl·lic.
-Però no és fàcil, viure aquí. Això és molt, molt solitari. A les cinc ja és fosc, depens del cotxe i si ets gran necessites certes comoditats que no tens. A més a més, abans les portes de la casa estaven obertes i la gent entrava i s'asseia a xerrar, però ara estan tancades i hi ha càmeres i seguretat per tot arreu. Hi ha alguna cosa que em reté aquí, però és difícil d'explicar. És el que he vist tota la vida, no conec una altra cosa. Això és casa meva.
