Santi Pou: "Quan em sento més lliure és jugant a pilota"

La seva passió pel futbol l'ha portat des de Vic, on va néixer, fins a Saly, al Senegal, on durant sis mesos ha entrenat la selecció africana sub-15, un equip de talents extraordinaris escollits entre 600.000 nois de 15 anys procedents de diversos països de l'Àfrica, Amèrica Llatina i l'Àsia. Les futures estrelles del futbol.

-¿Des de quan l'atrau el futbol?

-La meva infància era una pilota, era jugar amb el meu germà a casa, al carrer i al pati de l'escola. Als 6 anys vaig voler entrar a l'Obra Atlètica Recreativa Vic, però em van dir que m'havia d'esperar a tenir-ne 7. Aquell any va ser mortal.

-Quina precocitat.

-Se'm posa la pell de gallina quan en parlo. Quan m'he sentit més lliure i millor ha sigut jugant a pilota. Deien que tenia aptituds i vaig aconseguir entrar a l'equip del Vic. Després vaig passar al Manlleu, fins que em va fitxar l'Espanyol de primera, on hi vaig estar dues temporades. Va ser com un somni.

-Però els somnis són breus.

-Estava al Nàstic de Tarragona i l'entrenador em va dir que podia continuar a l'equip, perquè tenia contracte, però que no hi jugaria. Llavors vaig decidir anar-me'n a l'Àfrica, a veure el futbol d'allà. Necessitava oxigenar-me. Me'n vaig anar amb la motxilla a Kenya i a Tanzània, i vaig jugar al carrer amb els equips d'allà. Em vaig omplir i vaig tornar net.

-D'això fa...

-Quinze anys. Vaig tornar amb ganes de formar, d'ajudar els esportistes i els equips a arribar més enllà del que ells mateixos es poden imaginar. I el més pròxim a això era ser entrenador, el coaching esportiu.

-¿Què és això, exactament?

-És una forma diferent de relacionar-te amb l'esportista en la qual no el condueixes sinó que l'acompanyes en el seu descobriment. Avui busquem les coses a Google, fora de nosaltres, en canvi el coaching proposa buscar cap endins, per conèixer-se millor.

-Sona a Guardiola.

-Jo em considero una mica Guardiola. És la resistència mental la que marca la diferència en l'esport, perquè constantment t'estàs posant a prova.

-¿Guardiola és un coach?

-Això ho ha de dir ell. És el millor entrenador de la història del futbol i ho serà fins que ell vulgui, mentre estigui motivat.

-L'any passat li va arribar la segona trucada de l'Àfrica.

-Quan em va telefonar Josep Colomer, que dirigeix el projecte Aspire Football Dreams, el cor em va fer un salt. Necessitava un entrenador per a la selecció sub-15 africana, que té la seu a Saly, un antic poble pesquer del Senegal que ara és un centre turístic.

-¿Què havia de fer?

-Primer vaig recórrer Kenya, Nigèria i el Senegal amb un xòfer, un militar i un guia. Ens anàvem aturant a cada poble, on tots els nois de la comarca esperaven el blanc que els havia de veure jugar. En cada poble veia vuit partits de 20 minuts i m'apuntava el nom dels nois que més m'agradaven.

-¿En quines condicions jugaven?

-En descampats, amb porteries fetes de qualsevol manera. En fi... l'Àfrica. Veies nens descalços que ficaven el peu sota una bota amb tacs d'alumini. El futbol és una sortida a les seves vides i s'hi deixaven la pell.

-Triar devia ser molt difícil.

-Dificilíssim, però al final la pilota és l'últim jutge. Tu et limites a observar, no has de descobrir res. A l'Àfrica he après que el jugador bo surt com un bolet. Davant meu van aparèixer 48 rovellons, tots boníssims, i jo només era un dels molts cercatalents del projecte. En total, es veuen 600.000 nois de tres continents, dels quals al final només en queden 18.

-Que són els que vostè ha entrenat al Senegal.

-Divuit jugadors excepcionals de 15 anys, amb un talent únic que mereix ser vist a tot el món. Tenen sempre els ulls molt oberts i unes ganes d'aprendre i una humilitat espectaculars. El que he vist a l'Àfrica és entrega, passió. Els entrenaments a Saly començaven a les 7 del matí, però ells ja estaven entrenant-se sols des de les 6.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

-És que s'hi juguen molt. Però ¿creu que les seves vides seran millors?

-Són joves, estan sols, lluny de les famílies, i parlem molt amb ells. Jo els deia que Europa no és millor que l'Àfrica, que és diferent; els insistia que no oblidessin les seves arrels, que tinguessin sempre present d'on vénen. Però ells ens veuen feliços, amb els nostres cotxassos, ben vestits, i això és molt llaminer.