Un tractament fiscal diferenciat

Per la via dels fons estructurals i dels fons de cohesió, Espanya ha rebut des de la seva incorporació a la Unió Europea quantitats importants de recursos econòmics. És un fet lògic donada la diferència inicial de rendes amb els països centrals d'Europa. I per la mateixa lògica és natural que Catalunya transfereixi el que en podríem dir els seus propis fons de cohesió a la resta d'Espanya. Com ho seria que ho fessin Euskadi i Navarra. Ara bé, tant els estudis tècnics sobre les balances fiscals com, per exemple, una mirada comparativa menys formal focalitzada en les inversions públiques en infraestructures de tot tipus (transports, educació, recerca, cultura, etcètera) fan també prou evident que el nivell de transferències des de Catalunya és desproporcionadament alt.

Al confrontar des de Catalunya aquesta realitat topem sovint amb una inhibició ben peculiar. En efecte, és una idea molt estesa en la consciència pública catalana sobre aquest tema que un tractament fiscal més equilibrat respecte a Catalunya representaria per a la resta d'Espanya un trasbals tan monumental que aquesta possibilitat es fa difícil d'imaginar.

VOLDRIA argumentar en els següents paràgrafs que aquest no és en absolut el cas. És clar que, efectivament, un pas cap al reequilibri constituiria un trasbals per a la resta d'Espanya, però seria un trasbals perfectament assumible, sobretot si tenim en compte el context de cicles macroeconòmics i de creixement a llarg termini en què s'insereixen economies com la nostra.

Catalunya genera la cinquena part (en rigor, una mica menys) del PIB espanyol. Suposem, per tant, i a tall d'exemple, que des de la situació actual es plantegés augmentar un 4% la renda disponible catalana i compensar aquest augment amb una disminució de l'1% (aproximadament) a la resta d'Espanya. ¿Això és inassumible? Heus ací dues consideracions relativitzadores:

1) Fins i tot en el cas extrem que l'ajust fiscal que ara discuteixo es fes tot de cop (evidentment, no tindria per què ser així) el seu impacte seria encara considerablement inferior al que ha produït la crisi actual. És a dir, les fluctuacions macroeconòmiques, fins i tot les més normals, són d'una magnitud que fàcilment supera la magnitud de l'ajust fiscal que ara analitzem. És cert que la pèrdua de l'1% és permanent mentre que de les recessions econòmiques en sortim (si Déu vol). Però els seus efectes també són parcialment permanents, almenys si ho comparem amb el que hauria pogut ser si ens haguéssim estalviat la recessió.

2) Us proposo un experiment mental. Pensem en un període temporal llarg, potser en els propers 20 anys. Suposem -vull ser molt conservador- que en aquests anys l'economia creix a un ritme de l'1% anual. I per mor de la senzillesa diguem que ho fa a un ritme constant. Contemplem ara dues situacions de partida per a la resta d'Espanya. En el primer escenari, el PIB actual és de 100. En el segon escenari, el de després del reequilibri, és de 99. Llavors, seguint en el temps les dues trajectòries de creixement, tenim el següent: en un any determinat, la situació de l'economia de la resta d'Espanya en la segona trajectòria seria la mateixa que la de l'economia de la resta d'Espanya en la primera trajectòria, però l'any anterior. ¿Realment creieu que un tractament fiscal més equilibrat respecte a Catalunya seria quelcom cataclismàtic i inassumible si la seva conseqüència no va més enllà d'endarrerir un any el moment en què s'assoleix un llindar determinat de renda?

HI HA una manera indirecta, i potser una mica paradoxal, d'arribar a una conclusió similar. Es podria dir que, pel mateix argument que us acabo d'exposar, una transferència del 4% a la resta d'Espanya no ha de ser una cosa tan terrible per a Catalunya, i que seria, per tant, també «assumible». Doncs és ben cert, i és aquesta la raó per la qual encara ens defensem i podem anar fent, lluitant i, malgrat tot, prosperant. Si la pèrdua d'un 1% per a la resta d'Espanya fos causa d'efectes catastròfics, llavors, ¿quin hauria estat l'efecte corresponent d'una pèrdua del 4% a Catalunya? És contradictori considerar que Catalunya pot assumir una pèrdua del 4% però que la resta d'Espanya no pot assumir un 1%. La realitat és que les dues pèrdues són assumibles, però que la de la resta d'Espanya és quatre vegades més assumible. O, si ho voleu, i tenint en compte que Catalunya entra en aquest procés amb un PIB per càpita superior, dues o tres vegades més assumible.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

En definitiva: el que no ens podem permetre no és pas qüestionar el desequilibri fiscal, sinó interioritzar-lo. Noteu que no estic proposant reduir a zero la transferència de cohesió. Però la transferència actual és excessiva. Catalunya necessita i es mereix un nou tracte fiscal. Aconseguir-lo i redreçar la situació no amenaça res d'essencial a Espanya. No seria cap cataclisme. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.

Graduate School of Economics.