Eurobons i 'hispabons'

Vivim un estiu complex per a l'economia europea i mundial. Els atacs al deute sobirà han reaparegut pel que fa al Regne d'Espanya i han obert un nou front d'intensitat inesperada a Itàlia. Fins i tot França s'ha començat a situar a la primera línia de defensa de l'eurozona. Si hi afegim que les manifestacions de debilitat de les economies americana i europea han impulsat cap a la baixa les seves borses, conclourem que la prudència aconsella actuar com si aquest no fos un núvol d'estiu i com si ens veiéssim abocats a una tardor difícil.

Hi ha, entre els experts, força consens que una resolució efectiva de la crisi de deute sobirà europeu passa per una major integració fiscal de l'eurozona i, en particular, per alguna forma d'eurobò. Aquest és un terme genèric que es refereix a instruments de crèdit que gaudeixin d'alguna garantia col·lectiva dels seus estats.

A curt termini ja som en camí d'implementació de versions parcials, encara imperfectes, de l'eurobò. En efecte, l'ampliació de competències que, a la cimera del 21 de juliol, va rebre el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (EFSF) el constitueixen en la pràctica en un mecanisme de responsabilització col·lectiva afí a l'eurobò. Per això és vital que els parlaments dels diferents Estats de l'eurozona aprovin les decisions de la cimera abans de finals de setembre. I, com que és vital i urgent, és previsible que així sigui: Europa avança a cop de crisis i sempre acaba reaccionant, amb poca contundència,in extremis,però ho acaba fent.

El temor alemany

Ara bé, l'EFSF no tindrà l'envergadura òptima i l'avenç cap a una implantació potent de l'eurobò topa amb l'oposició alemanya (de fet, franco-alemanya) i d'altres països del nord d'Europa. Alemanya pensa que acabaria pagant més pel seu deute, tot i que cal dir que la seva oposició ha evolucionat des de la radicalitat («mai») a una posició més suau («només al final del camí i només després que tothom tingui la casa en ordre»), i també que la seva opinió pública no és unànime en aquest tema. En contrast, els països que estan pagant primes de risc significatives, entre ells Espanya, són favorables a l'eurobò. És cert que l'eurobò encariria el cost del deute dels ciutadans alemanys. Al cap i a la fi, la garantia col·lectiva de l'eurobò constituiria una transferència de reputació des d'Alemanya (simplifico) a altres països. No és evident, però, que aquest efecte no es pogués compensar. El que realment importa per a la política europea de superació de la crisi és el cost agregat del deute total que Europa ha d'emetre. Una garantia col·lectiva no l'encariria, ans al contrari. I, per tant, hi hauria d'haver marge perquè tots hi guanyéssim. Alemanya també tem que la disponibilitat de crèdit a uns tipus més favorables del que tocaria relaxaria la disciplina fiscal dels països receptors (és el que se'n diu efecte de risc moral). Aquesta és una preocupació legítima però abordable via acords multilaterals que incloguin mecanismes de sanció. A Berlín també inquieten els efectes inflacionistes, però aquesta no hauria de ser una preocupació principal en aquests moments.

Una pregunta d'interès és si els països beneficiaris de l'existència d'un eurobò el podrien reclamar com un dret dels seus ciutadans. Sense entrar en una discussió jurídica, sembla clar que no ho podrien fer amb gaire força. Els ciutadans d'aquests països poden argumentar, amb raó, que la seva participació, voluntària, a l'eurozona representa per a Alemanya una garantia que les indústries dels seus països no competiran devaluant la moneda. Però el fet que el concepte de contribuent europeu sigui pràcticament inexistent debilita molt qualsevol reclamació basada en drets de ciutadania. El ciutadà de la UE no paga impostos europeus (o només ho fa residualment).

Unitats fiscals

Notícies relacionades

Hisenda avisa: fins a 2.500 euros de multa per pagar aquestes quantitats amb diners en efectiu

En favor de la concertació

També nosaltres, al Regne d'Espanya, tenim diverses unitats fiscals, l'administració central i les autonomies, que emeten deute. El diferencial de tipus entre el deute autonòmic i el deute estatal és significatiu, i això, és clar, és un cost que paguen els contribuents. En paral·lel a la situació europea tampoc ara l'Administració central és partidària de l'emissió d'hispabons, o, el que seria el mateix, que hi hagi un marge de garantia estatal per als bons autonòmics. Les raons són idèntiques a les que defensa Alemanya: encariria el seu deute. Però, de fet, la posició de les autonomies és pitjor que la dels estats a Europa, ja que, com he indicat abans, una forma d'eurobons ja ha sorgit en forma d'EFSF i aquest només el poden utilitzar els estats. Les unitats fiscals subestatals quedem a la intempèrie, i, relativament parlant, ho estem més que abans. És una distorsió que caldrà reconduir. Perquè, a més, hi ha una diferència important entre el cas europeu i el de l'Estat espanyol. Aquí sí que podem argumentar, amb força i convicció, que l'hispabòés un dret, ja que aquí sí que els ciutadans autonòmics som contribuents a les finances del conjunt. Amb la manca d'avals ens estem penalitzant a nosaltres mateixos. Amb la manca d'avals, l'Administració central està penalitzant els seus propis contribuents.

Seria una paradoxa que, ara que a l'eurozona comença a obrir-se la perspectiva d'establir mecanismes d'assegurança mútua entre els estats membres, hi hagués estats que els refusessin per a la seva estructura fiscal interna.