¿Reformar la Constitució?

El Cercle d'Economia ha emès recentment una opinió que ha tingut una repercussió notable. He de confessar que, com a membre, encara que no portaveu, de la seva junta, en sóc part interessada. Permeteu-me doncs afegir que és un document del qual em sento plenament solidari i, mal m'està de dir-ho, considero molt encertat.

L'Opinió del Cercle reposa sobre una idea força: després de la doble sotragada econòmica (crisi) i política (resolució sobre l'Estatut del Tribunal Constitucional) el que ara correspon fer des de Catalunya també té dues vessants, ambdues d'igual importància. D'una banda, cal actuar amb decisió per l'enfortiment del teixit econòmic català. De l'altra, cal obrir un procés de negociació amb les forces polítiques espanyoles per restablir el pacte constitucional.

És un aspecte essencial del missatge del Cercle que aquestes dues tasques s'han d'anar fent alhora i amb la mateixa convicció (i podria afegir, encara que aquest no és el tema d'avui, les dues són difícils i demanen habilitat i expertesa). Sens dubte, fóra temptador concentrar-se en l'aspecte econòmic. La crisi ens empeny en aquesta direcció. I també ho fa la lectura que habitualment fem de la història. Com després de grans derrotes, en particular la de 1714, els catalans s'han posat a treballar amb fermesa, sacrifici i esforç, i com a pesar de grans dificultats han portat el país cap a la prosperitat. Aquesta invocació de la història seria una equivocació. La derrota actual ha estat substancial però clarament no de la magnitud de la de 1714 o la de 1939. No hem jugat bé les nostres cartes, però ens en queden moltes. No som un poble derrotat. Hem de continuar fent política. Però l'hem de fer millor. Així mateix, seria irresponsable concentrar-se exclusivament en l'aspecte polític. Perquè la crisi demana atenció, però també càlcul polític: al capdavall, el respecte que inspiri Catalunya serà degut en gran part a la seva potència econòmica (en un sentit molt ampli que inclou, per exemple, les universitats, la recerca i el món de la creativitat). Certament no vindrà dels nostres exèrcits.

I ¿què vol dir el Cercle amb la idea de restablir el pacte constitucional? Doncs que la deriva del Tribunal Constitucional ha canviat unes regles del joc que havien equilibrat el sistema democràtic des de la transició, que això es desestabilitzador i que, per tant, no es pot ignorar. En definitiva, que cal retornar a l'esperit inicial.

El Cercle, com correspon a la seva naturalesa d'entitat d'espectre ampli, manté la seva discussió a un nivell molt general. No concreta la forma que el restabliment del Pacte Constitucional pugui prendre. No ho fa perquè entén que hi poden haver idees diverses sobre aquest punt. Aquí voldria pronunciar-me sobre una que repetidament es planteja i que, personalment, em sembla perillosa: reclamar la reforma de la Constitució. Hi ha dues raons, relacionades, que em fan molt reticent a aquesta via.

La primera és que, tot i no ser jurista, quan llegeixo la Constitució hi veig prou indefinicions per pensar que el seu text permet, tal com estic segur que es va pretendre des del principi, una varietat de decantacions interpretatives i, per tant, i potser perquè recordo les anàlisis d'Enric Argullold'ara fa una dècada, penso que una posició diferent del Tribunal Constitucional hauria estat possible (i ho ha estat en el passat) i que la posició actual reflecteix realitats polítiques, no jurídiques. No estic, en conseqüència, disposat a concedir graciosament la premissa que si el Tribunal Constitucional afirma que la Constitució diu que la nació catalana no existeix, llavors aquesta es converteix en la versió fidel i final del que la Constitució diu, i com que la nació catalana existeix, llavors no ens queda cap altra sortida que canviar la Constitució. Més aviat diria que el problema està en la composició d'aquest Tribunal, i el que políticament hi ha al darrere, i no necessàriament en la Constitució.

La segona raó és que l'episodi de l'Estatut revela que no hem estat gaire bons a l'hora de mesurar forces, les nostres o les del que teníem al davant. Hem plantejat una batalla que hem perdut. Podem discutir si ho haguéssim hagut de saber, o si aquest final era previsible. Però el que seria imperdonable seria repetir el mateix error. Tal com estan les coses avui em sembla perfectament plausible pensar que si Catalunya obre el tema de la reforma de la Constitució ens trobarem que els grans partits espanyols ens fan costat, però que el resultat final, desprès de moltes giragonses i moltes passades de ribot, serà, per als nostres interessos, pitjor que la Constitució actual. ¿Hi ha algú amb l'absoluta convicció que això no seria així? Doncs si aquest no és el cas em sembla que aquesta es raó suficient per evitar aquest camí. És massa simple.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Catedràtic de la UPF i president de

Barcelona Graduate School of Economics.