Crítica política i democràcia avançada

Les nostres democràcies parlamentàries avançades són indirectes, és a dir, estan dotades de sistemes representatius de segon grau mitjançant els quals els ciutadans, titulars de la sobirania, designen uns representants perquè actuïn en el seu nom encara que sense mandat imperatiu. Un dels grans avantatges d'aquest depurat model, molt més racional i subtil que la democràcia directa o assembleària, és que l'elector, encara que protagonista en primera persona del procés polític, no requereix especialització: són els professionals de la política els que s'ocupen de desentranyar libèrrimament els entrellats tècnics i jurídics de l'interès general, i només han de comptar amb la periòdica ratificació del cos social en fites electorals taxades.

En altres paraules, l'elector jutja l'acció política i pren les seves decisions mitjançant una avaluació general i sovint intuïtiva, sense necessitat de bussejar a fons en els programes, que sovint són àrids, complexos i poc assequibles. I la indiferenciació dels ciutadans, cultes o analfabets, davant del dret a participar constitueix el gran criteri d'igualtat en què es basa la democràcia inorgànica.

Això no obstant, és obvi que la participació resulta tant més eficaç com més fundada està la decisió popular i com més es guia per arguments objectius, per judicis de valor fonamentats, i no només per instintives adhesions que al capdavall són gairebé sempre personals i, per això mateix, més afectives i subjectives que racionals. És per això que és desitjable que la ciutadania posseeixi els elements de judici que li permetin valorar l'acció dels governs i la qualitat de les propostes dels candidats.

No obstant, i malgrat que les democràcies avançades s'han dotat de grans centres estadístics, no es calculen ni s'entreguen els indicadors que facilitarien l'anàlisi de la gestió pública, cada vegada més complexa i per això mateix difícil de ponderar en termes cost/benefici. Tal com escrivia recentment Ruiz Soroa, per valorar justament l'acció governamental falten «les dades econòmiques sobre l'eficiència de la despesa pública en la prestació de diversos serveis», és a dir, «les dades que ens mostrin quant inverteixen les nostres administracions per aconseguir uns determinats serveis» i la comparació amb el cost del mateix servei en diferents comunitats autònomes i diversos països.

L'únic servei públic en què hi ha una comparativa internacional continuada i fiable és en l'educació no universitària, gràcies als informes PISA de l'OCDE. Han revelat que la bona gestió dels recursos és molt més rellevant que la seva quantia. Així, països que hi inverteixen molt obtenen més mals resultats que altres que hi inverteixen poc. I en el marc de les autonomies passa tres quarts del mateix: Euskadi (8.858 euros per alumne) obté més mals resultats que la Rioja (5.791). L'eficiència en la despesa és, doncs, decisiva, i en resulta essencial el coneixement per valorar els seus gestors polítics.

La falta d'indicadors estatals o institucionals referents a altres serveis públics s'ha de suplir mitjançant la pura intuïció, que resulta enganyosa, o, en el millor dels casos, a través d'indicadors privats més o menys prestigiosos. Així, per exemple, la revista nord-americana Newsweek publica periòdicament rànquings de 100 països que tenen en compte cinc paràmetres: sanitat, educació, qualitat de vida, dinamisme econòmic i ambient polític. En el d'agost, Espanya brilla en sanitat, ja que ocupa el tercer lloc, només al darrere del Japó i Suïssa. En educació, en canvi, figura en el lloc 32, darrere de països tan dubtosament desenvolupats com el Kazakhstan (14è), Polònia (17è) o Cuba (20è). En dinamisme econòmic, apareix al lloc 19; 21 en ambient polític i 22 en qualitat de vida. En mitjana, el nostre país estaria classificat en el lloc 21 del món i en l'11 de la Unió Europea, una posició evidentment mediocre.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

És obvi que l'anàlisi superficial d'una revista no pot ser el fonament de grans decisions, però aquests rànquings, que ofereixen un diagnòstic aproximat i que desperten la curiositat de l'opinió pública, evidencien la conveniència de disposar de dades certes que ofereixin una visió global de l'evolució de les grans polítiques. I els ciutadans de les democràcies avançades tenen dret a saber si els seus serveis són realment eficients, tenen dret a disposar d'elements quantitatius per ponderar el seu propi judici i discernir entre els crítics que els suggereixen una gestió diferent.

L'Institut Nacional d'Estadística i el Centre d'Investigacions Sociològiques haurien, en fi, de dedicar part dels seus recursos a elaborar indicadors d'aquesta índole, que donarien més transparència a l'acció pública, facilitarien la detecció dels nostres autèntics problemes i, sobretot, aportarien valuoses eines per a l'anàlisi rigorosa, que sens dubte tindria una intensa repercussió electoral. Periodista.