Idees per després de la crisi

Una de les lliçons més visibles de la crisi econòmica es refereix a la sostenibilitat de l'Estat del benestar, l'existència del qual havia deixat de ser objecte de polèmica ideològica perquè la major part del centredreta va acceptar fa temps a Europa (tot i que no així als Estats Units) el caràcter socialitzador dels grans serveis públics, universals i gratuïts. Al nostre país, la recessió, que aquí ha representat la destrucció d'una fracció notable del teixit productiu, ha ressuscitat l'exigència, per una altra part de sentit comú, de mantenir un sistema fiscal suficient per sostenir un sector públic potent, d'acord amb la demanda social. L'opulència de la qual hem disfrutat va relativitzar la relació entre ingressos i despeses públiques, va obrir la porta a un gran endeutament públic (paral·lel al privat, del qual ningú s'escandalitzava tampoc) i va laminar en bona mesura la idea de redistribució, que, tot i que relativitzada pel neoliberalisme dominant, segueix sent necessària en l'organització de les societats modernes.

Avui ENS TROBEM a Espanya en un moment crític en què no hi haurà més remei que prendre grans decisions per completar l'ajust que ens exigeix Europa: els tres grans pilars de l'Estat del benestar, l'educació, la sanitat i els serveis socials (als quals caldrà afegir-hi el quart, la dependència), transferits a les comunitats autònomes i gestionats per aquestes, estan a punt de fer fallida i només es mantenen artificialment intactes per la imminència de les eleccions generals del 20-N: els dos grans partits volen ajornar fins després de la consulta la colossal retallada pressupostària que s'acosta, semblant com a mínim a la que s'ha produït a Catalunya, del 10%, i que encara requereix que vagi més enllà per acomodar la despesa a les disponibilitats reals de recursos.

Així, després del 20-N caldrà resoldre una complexa equació en què s'hauran de conciliar la necessitat de créixer -sense creixement, serà difícil reduir de mica en mica el dèficit i amortitzar el deute-,

el compliment dels compromisos amb la Unió Europea -hem d'arribar a les condicions de convergència el 2013- i l'establiment gradual d'una pressió fiscal suficient que ens permeti finançar l'Estat del benestar.

Serà sens dubte en aquest últim punt en el qual es mantindrà una certa dialèctica entre el centredreta i el centreesquerra, ja que probablement Rubalcaba apostarà per aplicar increments impositius que assegurin el sosteniment de l'Estat, tenint en compte que Rajoy, recolzat en la dubtosa corba de Laffer -la recaptació creix quan els impostos directes baixen-, apostarà per la reactivació sense pujada d'impostos. En qualsevol cas, els límits entre les dues opcions cada vegada són més difusos, ja que a Itàlia Berlusconi acaba d'optar per imposar recàrrecs a les rendes superiors a 90.000 euros anuals.

Les últimes decisions adoptades pel directori europeu ens han conduït irremissiblement a l'estabilitat pressupostària, constitucionalització inclosa. Els membres de l'eurozona no tenim cap més remei que aplicar el criteri ortodox segons el qual totes les despeses corrents han de ser sufragades amb càrrec al pressupost, ja que el dèficit està molt severament restringit. La implementació d'aquests criteris requerirà un esforç pedagògic dels poders sobre la ciutadania, ja que aquí s'ha perdut gairebé completament el sentit de la relació entre ingressos i despeses: les comunitats autònomes són uns estranys ens que gasten però que no recapten, un privilegiat statu quo que hauria de canviar si volem que la societat prengui consciència que ni els recursos són il·limitats ni és possible tampoc rebre prestacions públiques sense la prèvia contribució col·lectiva al sosteniment de l'Estat.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

En definitiva, el Govern que sorgeixi de les urnes el 20-N haurà de portar a terme preferentment dues grans tasques: en primer lloc, una reconsideració integral de l'Estat a la baixa, en el sentit de més austeritat, aplicant el procediment del pressupost zero: partint de zero, caldrà anar afegint institucions útils a l'edifici públic, prescindint del que és prolix i evitant duplicitats. En aquest capítol caldria incloure-hi la desaparició / racionalització de les diputacions, la concentració de municipis, etcètera. I en segon lloc serà necessari un replantejament de les dimensions de l'Estat en els seus tres nivells que ens permeti una redefinició d'un model de finançament ajustat a les necessitats i possibilitats reals del país.

És clar que aquest profund exercici de realisme no es pot fer en cada legislatura, i per això seria molt desitjable aconseguir un cert consens en una matèria que té un notori caràcter constituent. Però en qualsevol cas, siguin o no capaços Rubalcaba i Rajoy de fer un esforç així, no serà possible ajornar ni la revisió d'un Estat faraònic que no ens podem permetre, ni la implantació d'un sistema fiscal realista que ens faciliti el sosteniment del sistema públic que hàgim decidit preservar. Periodista.