Atur juvenil: la D-generació

Hi ha moltes maneres d'anomenar-los: elsni-ni,la generació perduda, la generació de la incertesa, els altres joves... però tots formen part de la

D-generació. Hi ha moltes dades que mostren de manera dura i clara que és la generació que invertirà una tendència que fins ara consideràvem natural. No viurem millor que els nostres pares. Una generació que irromp a l'escenari públic cíclicament per la crueltat de l'estadística, una estadística que no perdona en res: atur (37,1%), temporalitat (45,9%), abandonament escolar (31,7%), edat d'emancipació (29 anys)… Aquesta tossuda estadística es fa més dolorosa quan la comparem amb les dades d'altres països europeus, i quan la situem en una perspectiva temporal. Anem a la cua d'Europa en gairebé tot: treball, formació i emancipació. Únicament ens situem en eltopdels primers en el preu de l'habitatge.

És el futur del nostre país –sobre el present és preferible no parlar ni reflexionar, flueix constantment–, per bé i per mal. Uns quants van deixar els estudis i van entrar al mercat laboral, atrets per feines de baixa qualificació i baix valor afegit, però que els permetia estar al dia. Els altres han estudiat, estudiat i estudiat: carreres, postgraus, màsters… per sortir al mercat laboral gairebé a la trentena i trobar-se que tots aquests anys tenen poc valor. Enmig, alguns i algunes se n'han sortit amb més o menys dificultats.

Ara, els primers (els que van deixar els estudis o van finalitzar els obligatoris i es van posar a treballar) estan sent expulsats de tot arreu. En tot aquest temps han estat la cara més visible de la crisi, van ser els primers de ser escombrats del mercat laboral, i de gratis. És allò que té la precarietat, que en produeix més; una lliçó que els nostres poders públics no han après, com ho demostra la reforma laboral. Veuen que la crisi té poc de breu i que s'allarga una situació que arriba a la desesperança. No saben si potser únicament poden esperar ser l'exèrcit de reserva de la nostra societat un cop passi la crisi.

Els segons (la generació més ben formada de la nostra història) veuen que l'equació sobre la qual han construït la seva realitat és errònia. L'esforç més la formació no és igual a l'èxit. Triguen més d'un any a trobar feina, i la feina que troben no té res a veure amb tot allò a què aspiren. És subocupació amb baixos salaris i alta temporalitat. El més dur de tot plegat és prendre consciència que l'itinerari vital lineal estudis-treball-emancipació és un frau, avui dia no existeix.

Comencen a mirar Europa com a sortida d'emergència d'un país que els ofereix treball en unes condicions depriments.

Tant dels primers com dels segons, la reforma laboral se n'ha recordat. Als primers se'ls condemna al salari mínim interprofessional fins als 25 anys, si amb sort troben feina, amb els canvis que s'han establert en el contracte per a la formació. Als segons se'ls condemna a poder enllaçar quatre anys de contractes en pràctiques, cosa que significa arribar a la trentena cobrant entre el 60% i el 75% del sou dels seus companys de professió. Tot plegat resulta una gran mentida: no són contractes pont per entrar al mercat laboral que, una vegada passats, estabilitzin la situació laboral. Perquè, per exemple, entre el 2006 i el maig del 2010 de totes les conversions a contractes indefinits només un 2,61% d'aquests va tenir com a origen una d'aquestes últimes modalitats contractuals esmentades. I encara esperen que s'abordin els canvis que veritablement necessiten: els primers, una reforma del sistema educatiu que permeti recuperar-los a la vegada que eviti que més persones entrin en la mateixa situació; i els segons, un canvi en el model productiu que els permeti tenir oportunitats dignes en el món del treball.

I, mentrestant, ens perdem en un debat maniqueu, de blancs i negres, sobre si la responsabilitat d'aquesta situació és individual, és a dir de cada jove, o col·lectiva, de tots plegats. I així, els primers sembla ser que perden totes les esperances sense trobar cap mà que els ajudi. I els segons es van cansant de la situació i comencen a marxar del nostre país. ¿Com pot funcionar una societat que no permet l'autonomia dels joves treballant vuit hores al dia cinc dies a la setmana? ¿Com pot funcionar una societat on ets precari fins als 35 anys i on, si et quedes a l'atur, tornes a ser col·lectiu de risc a partir dels 45 anys? ¿Com pot funcionar una societat on únicament tens 10 anys de la teva vida laboral sense ser col·lectiu de risc?

Els que estan aprovant la reforma laboral per precaritzar més el món del treball i no tenen com a prioritat els nostres joves han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquesta bomba de rellotgeria a la cohesió social del nostre país. Des de l'Avalot i la UGT estem presentant l'informe sobre els altres joves des del 2005: l'evolució ha estat de 65.900 a 154.000. No cal dir res més. Deixem que el present vagi passant sense adonar-nos que el futur s'enfosqueix a passes accelerades.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Portaveu d'Avalot-Joves de

la UGT de Catalunya.