Vi de la meva collita
Rèquiem per tres noies
Tota la nostra seguretat, tot allò que defensem amb una lenta acumulació de pedres que acaben per esdevenir una muralla, trontolla en un segon o en uns minuts on se't giren en contra unes circumstàncies que pensaves que tenies sota control.Jean Cocteaudeia: «Cada dia observo la mort com treballa dins el mirall». Era una constatació de l'evolució ineluctable, de la destinació final on tots arribarem, de la Desconeguda, que descriviaFoixi que trobarem, tard o d'hora, al Port. És un procés del qual som conscients i que, a diferència del poeta, no forma part de les nostres vides perquè el volem sempre lluny, sempre en un horitzó que tot just intuïm, sense voler que s'acosti, amb el delit de retardar l'arribada de la fita. Però l'accident, l'inesperat, l'instant que tot ho capgira quan no hi comptaves, desferma en l'ànima un sentiment d'indefensió, un entotsolament pregon i obscur, una reflexió sobre el perquè del sofriment. Davant del descobriment sobtat de la feblesa no hi ha mecanismes que aminorin el dolor, que ajudin a entendre el despropòsit.
La mort d'algú que coneixes, d'algú amb qui has compartit part de la teva (i la seva) vida, és una experiència que exigeix introspecció i, fins i tot, algunes dosis de misantropia. No vol altaveus ni ressons. Per això és tan difícil habitar el moment en què la mort esdevé una notícia que els altres també comparteixen perquè forma part dels titulars i encapçala el resum diari de les televisions. Paisatges que són idíl·lics, amb cascades imponents i rius que serpentegen enmig d'una vegetació esponerosa, es converteixen, dia a dia, en un calvari que només pot acabar quan el silenci senyoreja, quan la memòria torna a ser només individual, pausada, muda.
Les paraules del poeta
Notícies relacionadesAvui es farà a Cassà de la Selva el funeral de les germanesTerradasi d'Irene Carbó,les tres noies que van morir al riu Gallinas, a Mèxic. Serà un acte conjunt de les famílies i també una expressió de la solidaritat intensa i discreta d'un poble. Eren noies que treballaven, que anaven d'excursió i que feien pícnics i festes a la platja, noies que s'esforçaven a estudiar tot i la dificultat de concentrar-se per culpa d'un venedor de préssecs que anunciava a crits la mercaderia. Noies que escrivien al Facebook les seves inquietuds, les seves aficions, els seus somnis. Deia abans que el dol imposa una certa misantropia, però també és cert que, en moments com aquests, l'aflicció compartida amb els amics, amb els veïns, fins i tot amb els vilatans desconeguts (partícips tots, en major o menor grau, de la tragèdia) és un bàlsam que no guareix cap dolor però que amoroseix, com un cataplasma benèfic, la coïssor del desconsol.
Avui, a Cassà, seran sòlides i sàvies, de nou, les paraules d'un poeta. «És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades, per si tot d'una mor algú que estimes». Ho deiaJoan Vinyoli. És bo de tenir paraules a punt per mirar d'entendre el que no té explicació. Avui, a Cassà, es deixaran anar aquestes llàgrimes i es clourà l'episodi públic. Restarà la tristesa domèstica, que tots els altres no podrem mai abastar. I restarà també l'agraïment als voluntaris i a les autoritats de San Luís de Potosí, que han esmerçat esforços i suors indicibles per recuperar els cossos i que encara lluiten per trobar el noi de Lleida. La pena es consolida però també es fa més suportable gràcies a la presència, tot allunyant el neguit cruel de la desaparició, de l'evanescència.
