Gent corrent
Carme Garcia de Ferrando: "Revelava les fotografies a la cuina de casa"
Fotògrafa visionària. Víctima de la seva època, el seu talent no té el reconeixement que mereix.
«Revelava les fotografies a la cuina de casa»_MEDIA_2 /
Porta el compte dels seus besnéts, sis, però fa temps que va perdre el de les fotografies que té arxivades a casa, un tresor ocult que, 50 anys després, encara sorprèn per la seva concepció innovadora. Coetània de Francesc Català-Roca i Julio Ubiña, d'aquí uns dies complirà 95 anys.
–¿Recorda la seva primera càmera?
–Era una Baby Kodak, una capseta de baquelita que vaig comprar al carrer de Ferran per 16 pessetes, ¡amb estoig de pell i tot! Això va ser abans de la guerra, quan encara estava soltera, però feia fotos des de petita. Sempre m'ha agradat molt l'art.
–¿Va poder estudiar?
–Quan estava a punt d'entrar a la Llotja, la mare es va tornar a quedar embarassada i als 13 anys em vaig haver de posar a treballar per ajudar-la. Després va esclatar la guerra.
–Ja.
–Treballava en un taller d'enquadernació, feia un torn en una fàbrica d'armes fent l'espoleta de les bales de morter, era donant de sang a canvi d'un pa i feia roba per enviar-la al front. Estava tan esgotada que vaig agafar una tuberculosi que gairebé em costa la vida.
–Però no va deixar mai de fer fotos.
–Sempre portava la càmera a sobre. Quan la meva mare va morir de càncer, el 53, jo no em volia quedar a casa, necessitava sortir. Llavors vaig veure l'anunci d'un curs de fotografia per a dones a l'Agrupació Fotogràfica i m'hi vaig apuntar. Vaig pensar que si aprenia a revelar fotos a casa estalviaria diners i en podria fer més.
–¿Les revelava vostè?
–Sí, a la cuina de casa, al carrer d'Avi-nyó, i jo mateixa em feia els líquids de revelat. Pesava els ingredients en unes balancetes com les dels joiers. Al 59 vam fer la primera exposició de fotògrafes aficionades d'Espanya.
–¿I d'allà no li van sortir encàrrecs?
–¡Ui, sí! Va venir a buscar-me una casa de licors francesa perquè li fes la publicitat. Però jo volia fer el que a mi m'agradava i no que em diguessin el que havia de fer. A més, el meu marit em va advertir que la fotografia, com a capritx, d'acord, però que res més, i no el vaig voler fer enfadar. Però després em regalava coses per al laboratori, ¿tu l'entens?
–Ell no portava bé la seva afició.
–No li agradava. Jo sóc Carme Garcia Padrosa i em vaig posar el seu cognom, Ferrando, per firmar les fotos, per tenir-lo content, però ni així. També li vaig ensenyar a fer cine, perquè s'entretingués; però, nena, allò no es podia veure. Al pobre el feia passar per uns llocs... «¡Ens matarem per culpa de la fotografia!», deia.
–El tenia content, vaja.
–Un dia em va portar a fer una foto a l'escullera. L'onatge era molt fort i, al tornar, no podíem sortir, ens entrava aigua al cotxe. Per aquella foto em va premiar el diari rusPravda.
–¿Va guanyar més premis?
–Sí. Al Nadal del 62, amb la gran nevada, em moria per sortir amb la càmera al carrer, però tenia tota la família a casa i no podia. Llavors vaig fer una foto des del balcó. Aquella foto va guanyar el premi Lluís Navarro per la seva concepció moderna, ¡i la vaig fer sense sortir de casa!
–¿Quin tipus de fotos feia?
–Retratava les veïnes de l'escala, les barraques de Montjuïc, quan van col·locar la imatge de la verge a la cúpula de l'església de la Mercè... Però el que a mi m'agradava més era pensar la foto abans de fer-la.
–¿Per exemple?
–Una vegada anàvem al cotxe i una pedra va trencar el parabrisa. Ell va començar a renegar, estava molt enfadat. Jo vaig treure la càmera, tan tranquil·la, i vaig fotografiar el parabrisa trencat. Jo hi veia un paisatge preciós. O aquesta altra foto, mira: ¿tu aquí què hi veus?
–¿Una cara deformada?
–Sembla un monstre, ¿oi? Doncs són les aigües brutes de la desembocadura del Ter. No està manipulada. És tal qual. Jo hi veia una cara. Sempre he vist coses que els altres no veuen. «Són ganes de gastar pel·lícula», es queixava el meu marit.
–A l'Agrupació Fotogràfica devia coincidir amb uns grans mestres.
–Érem molt amics de Català-Roca, que tenia el seu estudi al costat de casa, i Julio Ubiña em feia classes. Miserachs també era molt bo.
–¿Ningú li deia que les seves fotos també eren bones?
–Ai, nena. Llavors ni es miraven el que fèiem les dones.
Notícies relacionades–¿Sap quantes fotos té?
–No les he comptat mai, pobre de mi. Em diuen que les volen per al Museu Nacional d'Art de Catalunya, però potser hauria de deixar-les a l'ajuntament, o als meus fills, tot i que potser les llencen. No sé què fer-ne, però mentre visqui les vull tenir jo.
