Espanya arriba a una final merescuda

Amb tot el mèrit, després de fer el millor partit del campionat, Espanya va arribar ahir, per primera vegada en la història, a la final del Mundial de futbol. La classificació es va obtenir davant d'un rival perillós, que fins ara havia desplegat el millor futbol del torneig, però que ahir es va inclinar davant d'una selecció espanyola molt superior.

Espanya va jugar més que mai amb l'estil del Barça, aquell futbol de toc que els impacients o els enyorants de la fúria feliçment oblidada havien començat a qüestionar. Tal com van qüestionar Del Bosque, un tècnic que no s'ha deixat manipular. Per rematar el segell blaugrana, el gol de la victòria el va marcar de cap Puyol, el capità barcelonista que, ara sí, en una demostració de fúria, va fer entrar la pilota a la xarxa al rematar un córner llançat per Xavi. Tot l'equip va brillar a una gran altura, però convé destacar l'actuació de la columna vertebral del Barça –a part de Puyol i Xavi, Piqué, Iniesta, Busquets, més la sorpresa de Pedro– i un cop més Casillas, un extraordinari porter que en aquest Mundial ha superat una pressió personal excessiva per un aspecte de la seva vida privada que alguns mitjans han decidit no respectar.

Espanya jugarà diumenge la final contra Holanda, una selecció que també cultiva el futbol de toc i que té al seu equip tècnic diversos representants de l'escola blaugrana. Serà una final europea –la primera d'aquest tipus en un Mundial jugat fora del continent–, precisament en un torneig que va arrencar amb un domini impressionant de les seleccions americanes i que, tot i ser el primer que se celebra a l'Àfrica, no ha pogut confirmar el caràcter emergent del futbol africà. Malgrat que cada cop més futbolistes africans triomfen en equips europeus, només una selecció del continent, Ghana, ha pogut arribar als quarts de final.

Un país de la vella Europa, doncs, serà el nou campió del món.

Espanya o Holanda tindran aquesta oportunitat única. Ho sabrem diumenge, i tant de bo sigui la selecció espanyola la que s'endugui el desitjat trofeu daurat. Mentre arriba aquest moment, únicament volem que el legítim orgull no es transmuti en el ranci patrioterisme que alguns són incapaços de reprimir cada vegada que s'obté un èxit esportiu.