Factor de pertorbació

Sembla que avui els magistrats del Tribunal Constitucional (TC) (re)començaran el debat sobre el recus d'inconstitucionalitat interposat pels diputats del grup parlamentari popular fa quatre anys contra l'Estatut de Catalunya. Dic que sembla perquè amb el Tribunal Constitucional en la seva actual composició no es pot estar segur de res. Però sembla que sí. Els magistrats sembla que iniciaran el debat sobre la base de la ponència redactada per la presidenta del tribunal. Es tracta del setè intent de dictar sentència, després del fracàs dels cinc primers sobre la base de la ponència de la magistrada Elisa Pérez Vera i del sisè sobre la base de la ponència del vicepresident Guillermo Jiménez Sánchez.

Demano perdó als lectors per recordar una cosa que estic segur que tots saben, però hi ha vegades en què cal fer explícit allò que no hauria de ser necessari explicitar perquè, si no es fa així, es perd la perspectiva i no s'acaba entenent res.

No hi ha cap òrgan constitucional que en l'exercici de la funció que té constitucionalment encomanada disposi dels mitjans humans i materials de què disposa el TC Constitucional en l'exercici de la seva funció jurisdiccional. Ni les Corts Generals, ni el Govern, ni els jutges i magistrats que integren el poder judicial, ni el seu òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial, disposen per al desenvolupament de la seva tasca dels recursos de què disposa el TC per portar a terme la seva. No hi ha res, per tant, des d'aquesta perspectiva, que justifiqui la incapacitat del tribunal per dictar sentència, màximament quan des del mes de gener fins al mes de maig del 2010 el Tribunal Constitucional s'ha dedicat pràcticament de manera exclusiva al recurs contra l'Estatut i ha suspès la resta de la seva activitat jurisdiccional. D'això, no se n'ha parlat ni se n'ha escrit, però ha estat així. Durant els cinc primers mesos d'aquest any hem estat de facto sense Tribunal Constitucional.

Tampoc es justifica la incapacitat del Tribunal Constirucional per dictar sentència en el fet que existís una crisi en l'estructura de l'Estat que fes impossible que un òrgan de naturalesa jurisdiccional pogués intervenir. En aquests quatre anys l'estructura de l'Estat ha operat amb la mateixa efectivitat amb què ho ha fet en aquestes últimes dècades o fins i tot millor. Hi ha hagut menys conflictivitat entre l'Estat i les comunitats autònomes que en el passat, com el Tribunal Constitucional mateix sap pel registre de conflictes de competència que s'han formalitzat davant seu. I a diferència del que ha passat a les Corts, en què ha estat impossible arribar a cap acord sobre res, les comunitats autònomes sí que han estat capaces d'afrontar per unanimitat la vacuna contra la grip A, la reducció de la despesa farmacèutica o la contribució autonòmica a les mesures d'ajust per reduir el dèficit públic exigit pel pla d'estabilitat que va acompanyar el naixement de l'euro. La part autonòmica del nostre sistema polític ha estat la més assossegada i la que ha plantejat menys problemes durant aquests quatre anys.

En realitat, l'únic factor de pertorbació en el funcionament de l'estructura de l'Estat des de l'entrada en vigor de les reformes estatutàries ha estat el Tribunal Constitucional i la seva incapacitat per arribar a cap acord en la resolució del recurs contra la reforma catalana. En comptes de proporcionar tranquil·litat i subministrar seguretat jurídica, que és el que s'espera d'un òrgan jurisdiccional, l'actuació del Tribunal Constitucional durant la ja molt llarga tramitació del recurs ha conduït a tot al contrari. No hi ha res que hagi gravitat d'una manera tan potencialment negativa per a l'estructura de l'Estat com la incapacitat del TC per dictar sentència. I que continua gravitant, perquè encara queda per fer el més difícil: dictar-la. La gestació ha estat molt accidentada, però el moment del part encara pot ser pitjor.

Si, com sembla, els magistrats no són capaços de dictar una sentència sobre la base de la setena ponència redactada per la presidenta i, per sortir del pas, decideixen descompondre el recurs contra l'Estatut en tants recursos com articles hagin estat impugnats i fins i tot en tantes al·legacions com s'hagin formulat contra els diferents articles, el caos pot ser monumental.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La Constitució i l'Estatut d'Autonomia es diferencien de les altres normes jurídiques en el fet que són normes úniques. De lleis, n'hi ha moltes. De Constitució, només n'hi ha una. I d'Estatut, també. Són la Constitució i els estatuts els que donen unitat a l'ordenament jurídic, els que fan que el Dret de l'Estat no sigui un amuntegament o juxtaposició de normes, sinó un ordenament jurídic, és a dir, un tot unitari que no admet l'existència de llacunes i contradiccions en el seu si. Per aquest motiu, entre tots constitueixen l'anomenat bloc de la constitucionalitat. El Tribunal Constitucional és el màxim intèrpret d'aquest bloc i, per tant, qui està més obligat a preservar aquest principi d'unitat. I això exigeix una sentència de veritat tant des d'un punt de vista formal com material. Si no pot fer això, el Tribunal Constitucional no hauria de dictar sentència.

Catedràtic de Dret Constitucional.