Variables de cohabitació

La soledat experimentada al Congrés per part del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la transposició a norma de les mesures econòmiques exigides per la Comissió Europea i els socis comunitaris va ser una crua experiència per al president de l'Executiu. En opinió d'alguns, terminal. En qualsevol cas, orienta les necessitats polítiques de la Moncloa a dues localitzacions amb gestió igualment socialista, però, encara que pugui sorprendre, amb prioritats no necessàriament compartides: Euskadi i Catalunya.

La paradoxa política d'haver aconseguit desallotjar del Govern, en els dos casos, els nacionalistes que han estat sent els únics suports de l'Executiu al Congrés ja els està passant factura. CiU tancava la porta a noves trobades parlamentàries

¿si de cas, no abans de les eleccions a Catalunya¿ i ho feia amb un regal de comiat en forma d'abstenció. El PNB va dir directament no. No hi havia matèria a negociar ni temps material per fer-ho, i aquesta vegada va descartar repetir l'experiència dels últims pressupostos. Toca mirar als pròxims, i el marge de temps fins al retorn de l'aturada estival és el que té el president espanyol per armar una estratègia que li permeti esgotar la legislatura. El problema de Zapatero és que té pocs elements per armar una cohabitació amb els nacionalistes en període preelectoral a Catalu-

nya i a Euskadi.

CiU i PNB tenen seriosos dubtes que el president sigui un interlocutor útil per als seus propis projectes quan s'han d'enfrontar a les urnes amb el PSC i el PSE, respectivament, en menys d'un any. El PP juga les seves cartes, i si a Catalunya s'ofereix obertament a Artur Mas per facilitar-li l'accés a la Generalitat, a Euskadi Antonio Basagoiti es reuneix amb Iñigo Urkullu i tots dos ofereixen una imatge de normalització d'un diàleg entre partits que mesos enrere era impossible. I el president del PP basc acumula el mateix capital polític quan garanteix la sostenibilitat del Govern de Patxi López que quan es permet dictar-li públicament els seus criteris en el debat identitari i li llegeix la cartilla en política econòmica.

En el cas basc, els populars es troben curiosament més còmodes que els socialistes sostenint aquest discurs de cohabitació. El Govern està en mans del PSE, però les diputacions, i amb elles la capacitat recaptatòria i normativa en matèria fiscal, tenen el lideratge del PNB. A més, la gestió econòmica rau no en un Govern basc de rang institucional superior, sinó en tres organismes marcats per la bilateralitat de l'Executiu autonòmic i les diputacions. Estan obligats al consens per a una política compartida a través del Consell Basc de Finances (amb la participació addicional de l'Associació de Municipis, Eudel), l'Òrgan de Coordinació Tributària i la Comissió Mixta de la Quota i el Concert, que, lluny de ser un òrgan paritari del Govern basc i de l'espanyol, té la presència directa de les diputacions.

Precisament aquesta situació és marc de contínues desavinences i aprofundeix la bretxa entre PNB i PSE en vigílies de la renovació dels ens forals i municipals bascos la primavera que ve. L'horitzó electoral s'interposa en la necessària cooperació institucional per a la qual el lehendakari sembla haver perdut avui la iniciativa. Les enquestes indiquen que aquesta situació debilita fortament López i reforça Basagoiti, però que no hi ha trànsit de vot entre nacionalistes i no nacionalistes. No resulta forassenyat per als populars aspirar a reproduir en el futur el vigent acord d'investidura que sustenta López invertint els papers. Depèn del càstig al qual la crisi sotmeti un PSE que ja al seu dia va seguir la senda electoral del PP de Mayor Oreja. L'oasi basc té aquestes paradoxes enmig de la travessia del desert a què Mariano Rajoy sotmet el Govern a Espanya.

Rescatar una majoria parlamentària suficient d'aquí a finals d'any, quan s'han d'aprovar els pressupostos, pot requerir per a Zapatero un cost inassumible. Pel que respecta al PNB, la perspectiva d'uns pressupostos restrictius dificulta d'allò més manejar la variable de competències transferibles que ha servit en els últims anys. I la temptació d'oferir el cap del lehendakari no és una hipòtesi raonable. A Catalunya la situació és idèntica. A l'octubre, quan comenci el ball pressupostari, CiU estarà en campanya i és difícil saber si serà un interlocutor més difícil amb la perspectiva de tornar a la Generalitat o amb la de quedar-se un cop més a fora per un tripartit al qual, de tota manera, tampoc li surten els números a hores d'ara.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

També és complicat compondre una unitat d'esquerres després de la reforma laboral i la resta de retallades socials que encara han d'arribar. Avui, Rajoy té millors cartes per a la cohabitació, encara que té dos inconvenients: que no governa i que és molt evident que aspira a fer-ho prescindint de tots. Però pot jugar cartes en l'àmbit autonòmic de les quals Zapatero no disposa. Li queda l'estiu. Perquè Montilla avanci les eleccions o per refer el diàleg amb el PNB. Una dificultat similar.

*Periodista