Enganyós joc de miralls

La política basca i la catalana han seguit un procés paral·lel que animava els representants públics dels dos costats a mantenir l'atenció fixada en els esdeveniments aliens. Bascos i catalans ens hem mesurat en el barem de les nostres respectives realitats socioculturals i en el de la reivindicació nacional. Moltes vegades s'han buscat sincronies en l'evolució dels esdeveniments polítics, però potser avui és més evident que mai que el joc de miralls resulta enganyós: l'observador trobarà en l'altre costat del mirall imatges reconeixibles que s'assemblen a les pròpies, però no hi ha simetries ni pel que fa al temps ni a les fórmules. És arriscat extrapolar i aplicar a un escenari característiques de l'altre.

A EUSKADI es veu amb interès la successiva reubicació de les forces catalanes al voltant dels eixos de pensament polític que ens són tan reconeixibles: el reivindicatiu nacional i el socioeconòmic. L'experiència del passat tripartit català construït sobre la base del segon eix figura avui en l'agenda dels partits bascos. La plataforma d'esquerra independentista que és EH Bildu apel·la a una configuració de majories juntament amb el PSE i l'esquerra extraparlamentària. És una temptació que ha trobat ressò en les files socialistes però que xoca amb dues limitacions nítides. L'eix esquerra-dreta condemnat a l'etern empat en el nou Parlament basc (37 d'EH-Bildu més PSE i 37 del PNB i el PP) deixant el desequilibri per al solitari vot d'UPD, i ningú desitja que la formació de Rosa Díez tingui aquest paper arbitral. El PSE està pendent del seu congrés en què es vol curar les ferides de les últimes eleccions.

Amb independència que aquestes cicatrius es curaran sense més dificultat, l'aritmètica parlamentària deixaria els socialistes bascos com a força d'acompanyament i no com a líder d'aquest bloc de formacions d'esquerra. Una cosa és facilitar els Pressupostos de Bildu a Guipúscoa i una altra visibilitzar-se per sistema com a oposició al PNB sotmesos a una estratègia que lideri i rendibilitzi l'esquerraabertzale. El PNB afronta el seu dilema particular. L'acord de Govern entre CiU i ERC alimenta els que l'insten a reproduir una estratègia d'acumulació de forces al voltant de l'eix nacional. No obstant, ni ha estat aquest el focus de la campanya electoral que li ha permès tornar a Ajuria Enea ni hi ha bases de trobada amb l'esquerraabertzale. EH Bildu en té prou amb l'acumulació de forces que ha orientat fins ara a disputar el lideratge nacionalista al PNB. EllehendakariUrkullu té la seva pròpia agenda, en què hi ha dos anys d'acció política davant la crisi abans de la modificació del marc d'autogovern, una base molt dèbil per al frontabertzale. És el 2015 l'any en què, en funció de la situació econòmica, preveu el PNB emprendre la revisió del marc legal amb un criteri de pacte. És massa temps perquè, avui Bildu i demà Sortu, apaivaguin la retòrica de la confrontació i la desobediència que plantegen diàriament. Aquesta estratègia de l'esquerraabertzale, de confrontació amb l'Estat des d'uns criteris nacionals, produeix vertigen al PSE quePatxi Lópezaspira a recompondre al voltant de la seva figura.

Amb el PP sotmès a un paper secundari vist el seu pes parlamentari, la mà estesa del nou Govern ha anat dirigida explícitament al Partit Socialista. Hi ha massa bilis acumulada de l'amarg distanciament en l'última legislatura. Per primera vegada l'opció d'un acord de Govern PNB-PSE ha deixat de ser l'opció preferida pels bascos. Al davant en les preferències, en un ventall d'opcions molt fracturat i gairebé repartit a parts iguals, hi ha l'acordabertzaleque ara per ara sembla impossible o el recentment estrenat Govern en solitari d'Urkullu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

ARRIBATS a aquest punt, el mirall català i el basc s'envien reflexos que s'assemblen en els components però que són incapaços de compondre imatges capaces de superposar-se. Ni tan sols les imatges d'experiències passades són d'utilitat. Ni el tripartit català ofereix resultats que animin a aplicar el model a Euskadi ni el front nacionalista és possible avui en dia. En sentit contrari, les opcions de govern en solitari que intenta materialitzar el PNB es van esgotar per a CiU amb el càlcul erroni d'una convocatòria electoral que solament va servir per rehabilitar ERC alliberant-la del cost del seu pas pel Govern. Encaminar-se per un full de ruta que recorda la proposta de referèndum d'Ibarretxepot no conduir al mateix desenllaç frustrant, però la insensibilitat dogmàtica d'un Govern amb majoria absoluta a Madrid no suggereix una sort millor. Euskadi i Catalunya segueixen mirant-se de reüll sense aprendre l'una de l'altra i necessitades totes dues d'actuar segons les seves prioritats que són -en això sí que coincideixen- de naturalesa econòmica.