L'ajust de càrrecs a les administracions
Un 'sector polític' hipertrofiat
És imprescindible aprimar els organismes que alimenten el clientelisme dels partits
Amesura que via degoteig anem coneixent les retallades de dimensió i efectius que es proposen fer les diverses administracions, creix l'enuig popular pel volum real que han arribat a tenir. Se sabia/sospitava que els que treballen en l'economia productiva, en la comercial i prestant serveis directament relacionats amb l'increment de la riquesa del país, suportaven sobre les seves espatlles un excés d'organismes institucionals, alts càrrecs i personal divers dedicats a, per dir-ho d'alguna manera, organitzar-los i supervisar-los. Però hem hagut d'esperar fins ara, quan a més aquesta part de la tisorada es presenta com un mèrit, o un sacrifici, o un esforç dels nostres governants, per arribar a quantificar la magnitud de l'abús.
Des de tota mena de púlpits ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Desgranen, per desenvolupar un sentiment de culpabilitat, que hem gastat massa en coses prescindibles, que hem comprat vivendes fora del que els paràmetres prudents fixaven com el nostre abast, que hem fet cas a la publicitat que assegurava que hi havia bons automòbils finançables amb sous mitjans i baixos, que hem utilitzat amb desmesura els bars, restaurants, trens i avions, etcètera. I en molts casos és veritat.
Però no ens diuen prou que el pitjor del nostre país és el volum desproporcionat del nostresector polític.Subratllo que parlo del sector polític i no del públic, el principal pecat del qual és el gran profit que en treuen per als seus propis fins els nostres representants electes. Cal fer, sens dubte, una reestructuració del sector públic per modernitzar-lo, donar-li més eficàcia i evitar que les diferents administracions el dupliquin. Foment i Fepime van demostrar que, per exemple, després dels traspassos de sanitat i cultura a les autonomies, es van quedar a l'Administració central ¿i allà continuen¿10.000 funcionaris teòricament sense funcions. Però l'aprimament fonamental i imprescindible és l'altre, el dels organismes que depenen del Govern central, de les autonomies i dels ajuntaments. Alguns tenen sentit, però altres són pura hipertròfia. Ara, que vénen mal dades, s'anuncia que és possible (i continuarem vivint amb normalitat) suprimir-ne bastants. L'Administració central tancarà 29 de les 106 empreses públiques amb participació de l'Estat que té. Catalunya farà el mateix amb 63 de les 247 entitats que depenen de la Generalitat¿ Tot això està molt bé, però no hauríem d'haver arribat a aquesta situació.
En la inflació d'institucions i en la de les seves plantilles i nòmines hi ha un element inconfessat greu: el clientelisme. Els partits han anat creant llocs de treball per als seus exi per a les persones del seu entorn. Les velles guàrdies accepten amb més facilitat el relleu quan els garanteixen sous per a tota la vida, i els simpatitzants estan a mà per ajudar si disposen de mitjans de supervivència (posats en consells, assessories, càrrecs remunerats) que els professionalitzin o que completin els seus altres ingressos. ¿S'acabaran aquestes pràctiques? És dubtós. ¿Hi haurà punt final als complements de sou i a les dietes afegides que perceben molts càrrecs polítics per assistir a reunions que formen part de les seves responsabilitats naturals del càrrec? Ja ho veurem. Per això l'opinió pública desconfia. L'avisen coses com la del Govern de Castella¿la Manxa. Després queJosé Maria Barredaexpliqués a bombo i platerets la reducció a la meitat del seu sector públic (de 94 a 42 organismes), ja ha transcendit que tots els treballadors d'aquestes entitats suprimides conservaran els llocs de treball. Per aquesta via no hi haurà cap estalvi.
En un país amb tanta picaresca hi ha desconfiança en les reduccions de costos. En totes. En les fusions de caixes d'estalvis no només no es demanen responsabilitats als directius que han estat imprudents, sinó que una gran part de les negociacions per unir-se s'han centrat en la composició dels nous òrgans de govern resultants i en la suma de les indemnitzacions als alts càrrecs cessants. I a càlculs sobre increments futurs de sous. Al conèixer-se que La Caixa absorbiria Caixa Girona, en aquesta entitat aviat va començar a circular que la previsible equiparació salarial resultant podia suposar un increment de gairebé el 25% per als treballadors de la caixa absorbida que no siguin acomiadats¿
No tot és així. Hi ha una majoria de retallades reals, rebaixes efectives dels sous més elevats i plantejaments per intentar redimensionar les administracions. Però fins a aquest moment sembla un moviment voluntarista i desmanegat, no una operació ben pensada. I hi ha indicis decebedors que els nostres polítics no acaben d'entendre que s'esperen d'ells esforços més transcendentals. Per exemple, serà minúscula la retallada de les subvencions als partits. Si el diagnòstic és que, entre altres coses, hi ha un gegantisme excessiu delsector polític,les retallades dures també haurien d'anar per aquí.
