En seu vacant
El mort, l'àpat, la família i Mar Coll
En aquest país hi ha una llarga tradició de menjar un cop sebollit el difunt, sobretot a pagès, i sobretot en moments en què els desplaçaments eren més abruptes que en l’actualitat. La família es retrobava i, aprofitant la trista circumstància, acabaven posant-se al dia dels afers domèstics. Un àpat d’aquesta mena apaivagava el dolor, generava un cert sentiment de fraternitat compartida i, alhora que servia perquè s’hi evoqués la figura del mort, diluïa amb similar intensitat la transcendència del moment. En la pel·lícula deMar Coll que acaba de guanyar el Gaudí a la millor directora i al millor film, hi ha un funeral, un dinar i un enterrament. El problema és que justament els veiem en aquest ordre. Fan una missa al matí, a Girona, van a dinar 40 o 50 quilòmetres més lluny, a prop del mar, i tornen, a mitja tarda, per procedir a la introducció del bagul de l’avi al nínxol. ¿I el mort? ¿Què en fan, mentrestant, del mort? ¿On el tenen desat? ¿En una cambra de la funerària, mentre fills i néts s’atipen en memòria seva i tornen a recórrer 40 o 50 quilòmetres de lenta digestió per anar a tancar la història en un cementiri?
És el problema de les pel·lícules
realistes, les que volen reflectir (ho he sentit dir aquests dies) «els conflictes d’una família burgesa», com l’opera prima deMar Coll.Si no et creus la seqüència funeral-àpat-enterrament, tota la resta et sembla una broma pesada. Potser per a un coreà això no té importància, però aquests enormes errors de guió (i n’hi ha un munt), aquesta necessitat que la història suri per damunt dels detalls quan els detalls són cabdals per a la versemblança, tot plegat, descriuen un panorama trist i desolador. Però resulta que és la millor pel·lícula catalana de l’any. ¡Estic tremolantpiñón!”, que diria laNausicaa Bonnín.
