Sentiment unitari d'un editorial

Estem d’acord que l’editorial conjunt publicat per 12 diaris catalans, anomenat La dignitat de Catalunya, ha generat un amplíssim consens dins del país. Jo m’hi sumo. Hi afegeixo el fet històric que ha suposat i al voltant del qual voldria fer algunes reflexions. Darrerament, sento veus provinents del mateix catalanisme que rebutgen frontalment tot allò que hem construït socialment i políticament al llarg d’aquests 30 anys de democràcia. Crec que s’equivoquen. De fet, la resposta unitària dels mitjans de comunicació és fruït també d’aquesta llavor. ¿Algú s’imagina aquest editorial ara fa 20 anys?

Si bé és certa la desafecció en relació als polítics, no és menys cert que mai com ara la política havia estat tan participada per tanta gent. Mai com ara la societat s’havia organitzat per defensar els interessos concrets dels catalans, les seves idees i ambicions. Hom pot veure-ho com una feblesa de la classe política. A mi m’agrada veure-ho com una fortalesa de la nostra societat.

El camí de l’Estatut va ser i és llarg i difícil. Els partits catalans que hi estàvem a favor vàrem llaurar durant mesos el camp on havíem de plantar la màxima norma del país. Fruit d’aquesta feina vam aprovar, al Parlament de Catalunya, l’anomenat Estatut del 30 de setembre. És en aquell document que la majoria dels partits catalans trobem recollides les nostres aspiracions com a país. És un full de ruta conjunt que sempre hem de tenir present. Un cop plantat calia que pogués arrelar i que, per tant, pogués donar els seus fruits. Era l’hora de negociar amb el Govern de Madrid la seva aprovació. Doncs bé, aquesta feina també la vàrem fer. És cert que amb moltes dificultats, amb renúncies i, per què no dir-ho, amb un cert descrèdit general. Però finalment vam arribar a un pacte d’Estat per a la seva aprovació. Tot això va ser ratificat en referèndum pel poble de Catalunya.

He volgut arribar fins aquí per tal que s’entengui que es va fer una feina intensa i fructífera, avalada avui per l’editorial conjunt que configura una forma de fer constructiva.

Doncs bé, havent fet la feina com calia, resulta que el nostre arbre té una altra amenaça: la poda del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional desacreditat. ¿Per què està desacreditat? Doncs perquè clarament ens han mostrat que, més que una sentència jurídica, estan negociant una sentència política. I, amb tot el respecte del món, aquest no és el seu paper. És en aquest context on apareix l’editorial. Moltes veus han sortit per dir que no es pot pressionar el Tribunal Constitucional, que hem de deixar que faci la seva feina. En discrepo absolutament. Des del mateix moment que el Tribunal s’ha convertit en un agent polític, des de l’hora en què un òrgan de l’Estat juga amb els interessos del nostre país com si es tractés d’una partida d’escacs, la societat catalana està absolutament legitimada per fer sentir la seva veu. La reacció dels mitjans ha estat l’adequada, tant en les formes com en el fons. Ara, i crec que amb tota la raó del món, tothom torna a fixar els seus ulls en nosaltres, en els polítics. La societat ens ha dit quin és el comú denominador sobre el qual s’ha de construir el consens. L’editorial publicat pels mitjans catalans ens mostra el camí. Ens diu de forma nítida quina és la línia que cal seguir. Per tant, és evident que no podem deixar que el futur de l’Estatut quedi en mans del Tribunal Constitucional. La nostra societat ens demana que fem un pas més, que la voluntat del poble de Catalunya romangui en les nostres institucions. Que d’una manera cívica i responsable aixequem la nostra veu per defensar el que ens correspon.

El catalanisme durant el segle XX ha assolit uns grans reptes: la cohesió social, el continuar essent, la catalanitat, un lloc a Europa i al món i unes sòlides institucions pròpies d’autogovern. Ara, el que està en crisi és un altre dels vells somnis del nostre país: l’encaix de Catalunya a Espanya. Durant 30 anys hem fet pedagogia. La realitat, lamentablement, és una altra. Cal dir que tots els esforços no han estat estèrils, que tot el camí recorregut ens ha carregat de raons, ens ha fet més forts i sobretot ens ha permès construir una realitat nacional molt més forta ara que 30 anys enrere.

L’editorial dels diaris i l’amplíssim consens recollit, les consultes sobiranistes, la reclamació de la gestió de l’aeroport del Prat, l’assumpció del greuge fiscal i la seva necessitat de millora, la petició d’infraestructures del segle XXI, són símptomes que alguna cosa es mou. El país vol ser partícip de les decisions que es prenen en relació amb el seu futur. Alguns diuen que això és fruit de la manca de lideratge, i jo hi puc estar d’acord, però encara que tinguéssim un veritable líder al capdavant de les institucions del nostre país, aquest moviment social hauria d’existir.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

Els que actualment ens dediquem a la cosa pública, hem de ser capaços d’interpretar tots aquests moviments. Però, sobretot, hem de saber donar una resposta. No podem fer la política d’esperar amb els braços plegats. El tacticisme polític, el recompte de beneficis a curt termini, no poden ser el nostre llibre de capçalera. El present i el futur són de la política, ara cal que els polítics la sapiguem fer. Si no, algú ho farà per nosaltres.

*Portaveu de CiU al Parlament