L'entrevista amb el Periodista
Màrius Carol: «Capote va saber la mort de Marilyn a Palamós»
Màrius Carol. /
–Truman Capote va passar tres estius a la Costa Brava.
–Tres. Ell, el seu company, Jack Dun-phy, 25 maletes, un buldog vell, un caniche cec i una gata siamesa van arribar en cotxe a Palamós el 26 d’abril de 1960. Era un Palamós que feia a penes dos anys que havia vist el primer biquini.
–Dos excèntrics en un poble sorprès.
–Capote tenia 34 anys i Dunphy, 46. El primer era fredolic, sempre portava barret i un abric blanc en ple juliol; i el segon era un home atlètic que acostumava a anar en samarreta.
–Vostè desfà la llegenda que anaven sempre en taparrabos.
–En devien portar per banyar-se... Per treballar, Capote es posava el pijama de seda després de sopar i escrivia a llapis sobre el llit. Se li feien les quatre de la matinada i en una carta es queixa de l’enrenou que armaven els pescadors al sortir a fer la gamba, o el calamar, o el moll.
–¿I com va anar a parar a Palamós?
–En aquella època, Capote era l’estrella de totes les festes de Manhattan, l’imprescindible, el seductor, el que tractava les senyores de l’alta societat com ningú...
–Si fa no fa com vostè.
–Podria indicar-li un parell de diferències fonamentals entre tots dos.
–Me les puc imaginar.
–Bé. Doncs a ell li encantava el món de les celebrities, però quan va llegir al New York Times una columna sobre l’assassinat de quatre membres de la família Clutter en una granja de Holcomb, a Kansas, va investigar sobre el terreny, va fer amistat amb dos dels autors i va veure que, si precipitava l’argument en una novel·la, es podia convertir en el seu Madame Bovary. S’havia d’aïllar del món.
–Aïllar-se per construir la torbadora A sang freda.
–Sí. Robert Ruark, un periodista que escrivia per al Washington Post i que s’havia instal·lat a mitjans dels anys 50 a es Monestri, entre Palamós i Sant Antoni de Calonge, li va recomanar la Costa Brava. Capote li va fer cas i va arribar-hi amb més de 4.000 pàgines de notes sobre el cas.
–¿I vostè? ¿Rondava per Palamós aquells anys?
–Jo procedeixo d’una família més aviat humil, sense segona residència. El primer cop que vaig anar a la Costa Brava va ser amb 15 anys i vaig anar a parar amb dos amics a un càmping. Molt de temps després em va caure a les mans la gran biografia de Capote escrita per Gerald Clarke, i em va sorprendre que dediqués només sis de les seves 650 pàgines a la seva estada a la Costa Brava.
–La seva novel·la premiada és el producte d’una indignació, vaja.
–Vol rescatar la importància que la Costa Brava va tenir a A sang freda. Explico el que feia Capote, i m’atreveixo a fer-li fer alguna cosa que no sé si va fer.
–¿Quina mena de coses?
–En un moment donat es troba Josep Pla i, en un altre, el faig entrar a La Pañoleta, un establiment que de nit es convertia en tablao i on va triomfar La Chunga.
–¿Capote va arribar a fer-hi festes?
–En l’última casa on va estar, entre mimoses i pins, a cala Senià, com que tenia la novel·la molt avançada, va invitar-hi amics com la dissenyadora Gloria Vanderbilt, el fotògraf Cecile Beaton i la germana de Jackie Kennedy, Lee Radziwill, que li va prometre portar-hi el president.
–¡Alça! Donaria per a una de les seves millors cròniques de societat.
–M’ho he passat molt bé. M’he ficat en la pell de Capote. Fins i tot he arribat a sentir el que va sentir ell quan, al comprar el Herald Tribune a la llibreria de Margarida Vidal, es va assabentar que Marilyn Monroe, la seva amiga, havia mort. De fet, la novel·la comença per aquesta escena.
–Entre dry martinis, ¿què li acabaria preguntant a l’escriptor?
–Li preguntaria com pot ser que algú que manté una relació tan afectiva com la que ell va mantenir amb Perry Smith, l’assassí, pugui acabar desitjant que el pengin per tenir un final perfecte per al seu relat.
–Vostè ja és més escriptor que periodista. Potser ho entendrà millor...
–Crec que la frontera entre periodisme i literatura és molt prima. A mi el periodisme m’ha permès evolucionar com a persona i m’ha donat bons arguments.
–I l’ha convertit en el paradigma de l’exquisidesa.
–Escolti, jo sóc un noi del Poblenou. Vaig néixer al carrer de Pere IV, on ara hi ha un hotel de quatre estrelles. No aspiro a ser el rei del glamur. Encara que, de gran, m’agradaria ser un senyor de Barcelona...
–Aquest és un títol que ja té.
–És una cosa que s’ha d’exercitar cada dia. Hi ha molta impostura.
–¿En periodisme...?
Notícies relacionades–En periodisme el secret és entendre que és més important la ironia que el sarcasme. El sarcasme és més feridor, però amb la ironia arribes més a fons.
Aquest elegant senyor sosté que el seu gran defecte és la passió amb què viu l’escriptura. Per això, quan li van oferir ser el director de Comunicació del Grupo Godó, va posar com a condició continuar exercint l’ofici de periodista. Màrius Carol (Barcelona, 1953) ha format part d’El Noticiero Universal, El País, El Correo Catalán i EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, i ha estat un dels més il·lustres cronistes de la Casa del Rei a La Vanguardia. El 2002 va guanyar el Ramon Llull per Les seduccions de Júlia.
