Article de Juan-José López Burniol: 'La crisi política de fons'

Són veritats acceptades sense oposició seriosa que la crisi econòmica espanyola respon a causes específiques (el col·lapse d’un model de creixement basat, en gran part, en la construcció, i un aclaparador endeutament exterior que ha arribat a ser el segon del món en termes absoluts i el primer en proporció al PIB), i que aquesta crisi va precedir en el temps (començaments del 2007) la crisi financera mundial, la qual –això sí– va contribuir, per una part, a agreujar la crisi espanyola i, per una altra, a difuminar la seva especificitat dins del desastre general.

També se sap que la reacció del Govern espanyol o, per ser més exactes, del seu president –ja que el sistema polític espanyol ha degenerat en un presidencialisme rampant i aclaparador– va ser dilatòria pel que fa a l’acceptació de la realitat –l’existència de la crisi no es va reconèixer fins a la tardor del 2008– i erràtica en el seu tractament immediat.

I és, FINALMENT, també comunament admès que, entre les mesures adoptades, i al costat de moltes de substancialment correctes, en coexisteixen d’altres d’un populisme primari i d’una ineficàcia manifesta, que posen en relleu l’absència d’un pla que introdueixi les reformes estructurals necessàries per sortir de la crisi, ja que quan un país arriba a uns nivells d’atur pròxims al 20% és clar que té un problema molt seriós que no se soluciona amb mesures pal·liatives.Tot això sense entrar en el recent i desventurat anunci d’una reforma fiscal incerta quant al seu abast i opaca en els seus objectius.

Jesús Pabón va escriure, en referència a l’Espanya dels anys 30, pertorbada al mateix temps pels vaivens provocats per un canvi de règim (de la monarquia a la república) i per les incerteses generades per la crisi de 1929, que el nostre era un país desafortunat per coincidir a vegades en la seva història la crisi econòmica amb la crisi política. I això sembla que passa novament als nostres dies.

Efectivament, la política espanyola avui és elusiva. S’eludeixen els problemes plantejats per la crisi econòmica, i també s’eludeixen, legislatura rere legislatura, certes reformes polítiques –llei electoral i llei de finançament de partits– i constitucionals –Senat i mecanismes de col·laboració–, que resulten imprescindibles per culminar, en sentit federal, l’inevitable desenvolupament de l’Estat autonòmic. Aquesta elusió es produeix per por de les negatives repercussions electorals que generarien –per al partit que les recolzés– qualssevol decisions que lesionessin els interessos particulars d’algun delsmandarinats–grups d’interès– que, parafrasejantAzaña, fa segles que estan acampats sobre l’Estat.

Aquesta resistència al canvi provoca, a més a més de l’esclerosi del pensament lliure, l’estancament de la societat que els pateix i la seva inexorable decadència. Aquestsmandarinatses donen tant en l’àmbit laboral com en l’empresarial i financer, tant a la cúpula dels partits com a l’Estat major de les institucions socials, i tant als cossos d’elit de l’Administració com a la universitat.

ÉS PER AIXÒ QUE el pacte entre partits –almenys entre els grans– és indispensable per pensar, amb garanties de viabilitat, en qualsevol de les reformes apuntades. I no tant perquè el pacte generi, de manera miraculosa, una llum nova que faci veure les coses d’una altra manera, sinó per la senzilla raó que, a través del pacte, es distribueixen els costos electorals entre els partits que el subscriuen.

Però, lluny de propiciar aquest pacte, els partits s’esforcen a fidelitzar les seves clienteles amb maniobres de distracció que van per barris: constants apel·lacions a la seguretat, als valors i a la unitat d’Espanya per part d’uns, i recurrents invocacions dels valors de la laïcitat i d’alguns drets individuals per part d’uns altres. Total, res. La política s’envileix, la convivència es degrada i l’esperança s’esgota.

¿Seria molt demanar que, en lloc de donar-nos aquest espectacle, els nostres polítics abandonessin l’enfrontament caïnita que habitualment practiquen en pro de la conquista i la preservació del poder més descarnades? ¿Seria molt demanar que fixessin de comú acord –que pactessin– l’ordre de prioritat de les greus i diferents qüestions que tenim plantejades, semblants totes en importància, però diferents en urgència? ¿I seria molt demanar, finalment, que adoptessin les decisions en funció dels interessos generals del país i no de les conveniències electorals del partit respectiu i, encara menys, dels interessos personals dels que són al capdavant, assumint el cost electoral que gairebé sempre comporta una decisió adoptada amb visió de futur?

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

És més que possible que tot plegat ens sembli una entelèquia. Si és així, senyal que tenim plantejat un problema polític molt greu. Un problema polític que impedeix que el país aflori totes les potencialitats que té acumulades, que són moltes i fruit del treball i de la visió de futur de molts anys. Ni som tant com amb irresponsable alegria s’ufanaven alguns fa pocs anys, ni som tan poc com ens volen fer creure ara algunes instàncies. Ara bé, no sortirem de la crisi econòmica si no superem primer la crisi política de fons.

* Notari.